Es gasta sa nostra vida de s’hora ençà que ham nascut,
dormint i vetlant fa via, no entretenguent un minut.
I
Segueix a sa seua via hasta arribar an el sepulcre,
llavò sembla que somia i és que Déu ho ha dispongut
i fa del món renuncia per tota una infinitat1.
La mort és recta i no mira cap calidat ni2 figura,
ni cap amic ni amiga que per empenyo l’excús
de morir quan s’hora arriba, i es que no ho creurà, que ho busc,
tant si és fadrí com fadrina, tant si és vellet com rebust.
Ja sabem que ella no avisa: quan avisa ja ha vengut.
Tant pot ser anant-mo’n a missa com venguent-ne molt segur,
o estant treballant per viure, demanant que Déu ajut,
o diguent coses de riure, o caminant recaiguts,
perquè no és mica impossible morir amb una impromptitud.
I ara que ningú se’n fiiga d’edat ni de llogitud3,
perquè no tenim sa mida des viure, si és llarg o curt,
i així convé prevenir-se i usar sempre de puresa,
sabent que sa fantasia no hi mal4, ni sa jovintut.
Es gasta sa nostra vida...
II
Jo us parlaré de Sant Jaume, un mes passat Sant Joan.
Mare de Déu, apiadau-me, que ja he penat més d’un any.
Tan bona salut tornau-me, com sa que tenia abans,
i amb pietat perdonau-me si he fet ruïnes i enganys,
que jo estic per esmenar-me; digues, cor meu, que ja ho planys!
Vos aufereix, enceptau-me, l’ànima en ses vostres mans,
i del mal arretirau-me si no me’n vaig retirant.
De pensar vuigueu lliurar-me si faç es pensaments mals,
que ja sé que amb picardia no s’enganya el bon Jesús.
Qui ho vuigués fer ho planyeria i se’n quedaria esmús
quan ves sa pena en què havia per desgraci incorregut,
pena molt ben adquirida, que és d’eterna esclavitud.
Que mo’n defensàs voldria la mare de Déu de Lluc!
Es gasta sa nostra vida...
III
Es favor que em demanaves casi per amor de Déu,
jo em sap mal que me’n parlassis quan ja no puc, i em sap greu.
Ventura que t’empliares d’un com si fos germà teu!
Jo estic content si et declares també amb lo companyó meu,
perquè des modos m’agrades, tant per jo com per ell.
Així es pensament el portes allí on volentat tens.
Pensa que de moltes classes nostro senyor ha criat gent,
de més altes i més baixes, d’humor i d’enteniment.
No voldria que et pensasses que ho dic per algun parent:
ho dic perquè no et casasses amb algun home dolent,
i que llavons et queixasses de lo que ara et vaig diguent,
enc que en ses meues paraules no has de prendre regiment.
Abans pregunta a ton pare lo que et vaixga pareguent
i es seu gust mai li desfacis, que seria un sentiment,
un sentiment molt gros per ell que tant t’aprecia,
que sa llum del món t’ha dat i que et requereix per filla.
Mira que si et veu ton pare mal casada i desunida,
ell confús haurà de viure de veure que s’alegria
tan prompte has anat perdent, i aquells colors que tenies.
Però mesquineta meua, no és estrany que et desfigurs,
que en parlar de promenses5 de cada tants un ne surt.
Sa sang no té fantasies, que en envestir juga brut.
En no enganyar-la amb sangries o certa classe de cuc:
jo he pensat que no planyies sa sang que es ‘vien begut.
Molts anys i bons pugues viure i dir-ho an es que et pregunt,
que has fet una valentia i d’una te ha n’es segut [sic].
No t’espantis i en Déu confia, que és peça de gran virtut.
No escoltis qui et sentencia, que és metge d’un sebre curt.
Es gasta sa nostra vida...
IV
Jo de venir-vos a veure temps ha que ho duia en memori
i amb valtros quedar conforme i poder gonyar la glori,
que he pensat i he fet es comptes que ha de venir es mortuori
que Déu farà, tard o prompte, sa seua convocatori
i ho serà d’hòmens i dones, ningú tendrà escapatori,
no hi valdrà ser ric ni pobre, ni que rigui ni que plori,
ni ser senyor ni senyora, que amb sous no hi ha escapatori.
És això casi una ombra d’un que contreu matrimoni,
que ell mateix hi va en pressona i li fan sa ceremoni
diguent-li que guardi s’honra, complint amb s’obligatori,
i que an es infants que tenga els criarà en penetori [sic]
i llavò l’enhorabona li darem des casatori.
Ara l’amo que perdoni, que això és un astiacoli [sic]
que és a mitjanit o tombar i haurem d’acabar sa histori
i és hora que m’entorni cap an es meu territori.
D’avui a una altra volta jo no desitj desconcordi.
Molts anys i bons puguem veure en graci de Déu Sant Jordi,
l’amo i sa seua família a celebrar-lo en salut.
Com amic me coneixia, i per això és que he vengut.
Es gasta sa nostra vida...
V
Vaja, cor meu, aviau, que ja és hora que t’afanys,
que és tard i no tens reparo que sa gent no té descans.
Digues que perdoni l’amo, sa dona i es seus infants,
si els ha vengut a dar enfado, i vesins, parents i estranys.
Desitja’ls per un regalo bona sort, salut i guanys,
i que Déu tenga cuidado d’ells i tots es cristians.
Treballau en conformar-vos, en ser-ho sempre germans,
i en sempre a Déu saludar-lo, que mai és treball perdut.
És nostro senyor i vegila de quin modo hem viscut,
mos sent i mos veu continu, d’ell no porem ‘nar-hi fuits,
per ell cap cosa impossible que jo sapi no hi ha hagut.
Poc treball li costaria hasta es fer parlar un mut.
Dispensau-me tonteria, ja veig que us he entretengut,
que sa gent ja dormiria si jo anit no hagués vengut.
D’una poca cortesia perdonau, que més no en duc.
De la casa i companyia mal per dir mai n’he tengut.
M’han tratat —no ho mereixia— com un infant complagut.
Lo que per jo prendria els ho desitj de molt bon gust.
Si es parlar us agravia, o veis que de l’ordre surt,
prengueu-m’ho per ignoranci; jo m’excusaré si puc.
Es gasta sa nostra vida…
