Fins ací us heu arribat, ramell de la vida mia?
Mon cor tenia tristor i ha conquistat alegria.
I
Em varen dar una nova no molt temps ha, s'altre dia:
que en que tengués voluntat en vós no hi conversaria.
Volen que renunciem tota sa nostra alegria!
Jo no sé com pot ser això donar-me vós despedida!
Molts són que vos aconseien que mudeu es pensament,
que a mi em doneu despedida i prengueu per altre vent.
Si m'heu de dar despedida antes donau-m'ho entenent,
que us vui demanar perdó en so poc sebre que tenc.
Molts que per el món naveguen no saben el meu intent;
vo'l diré si el voleu sebre anit que em serà avinent.
Fins ací…
II
Ara mos volen privar que conversem naltros dos;
però no se lograrà si em deis la veritat vós.
Sense haver-me'l demanat un consei vos donaria:
anau mantenguent l'amor, visqueu vós amb alegria.
Si ens tornàssem a encontrar, si no és per ara, algun dia,
i en vós jo hi pogués parlar aquesta raó us diria:
-A on és aquella amor que em portàveu algun dia,
i em donàveu entenent que mai no m'oblidaríeu?
És cert que no em declaràveu es pensament que teníeu,
i sa gran tonta de jo ni menos ho conexia.
Ja m'he viscut finsus ara en el món embebeïda!
Es cert que hauré de mudar es pensament que tenia
de dur-vos dins la memori' en el món mentre viuria.
Direu que no em coneixeu per major desgràcia mia...
Com si mai m'haguésseu vist pigareu per altra via.
