Cançoner de les Pitiüses

Per fer una cançó (nova) he tengut bon fonament. Vo'la diré si em recorda, anit que em cau avinent. I Vos parlaré de s'anyada que li deien s'any dolent. Es pobres passant misèria i es rics gastant s'or lluent. I que no els valia encara per tenir manteniment en ser casa de família que hi hagués molta de gent. Que ses riqueses fugien com s'aigua per un torrent. Arribaren a tal hora de misèria i sofriment. Es que feia sementera bé perdia sa llavor. Sa terra ja estava trista com sa cendra des clotó. Es forns de fer pa que hi havia semblaven ser oblidats: es fumeral i sa porta ni manco estaven fumats. Tampoc es molins de moldre anaven molt enfeinats, per ells tot eren diumenges i dies assenyalats. Si es mirava sa campanya mica no es veia verdor, que si ho haguessin vist es moros haurien tengut tristor. Quan ells estaven a Eivissa no hi hagué mai tal terror. Respectaven terra i aigua com si fos un gran tresor. En nom de Déu arribà s'hora que s'ordi va madurar i prompte ja es va conèixer que sa gent s'agalipà. Tot eren balls i xacotes en arribar des segar. Cantaven en ses vetlades no aglaçava es treballar. I es varen vestir de seda molts que solien captar —encara que me direu que això serà mermolar—. Sa cançó ja està acabada, ja li som as cap d'allà i si està mal estudiada, d'això no us heu d'espantar. I solament l'hem cantada recordant lo que es passà: un any que per manca d'aigua s'illa casi es calcinà. Per fer una cançó nova...