Cançoner de les Pitiüses

Don Joan i don Ramon, excuses d'una caçada, se n'anaren cap a un born i junyiren a llançades. Don Joan romangué mort, don Ramon, poc li mancava. Sa mare el veu venir des de la torre més alta. -Mon fill Ramon, ai, què teniu? Les colors vos veig trencades. -Ma mare, sainat me som, les sainies s'han soltades. -Maleït sia el barber i el metge que l'ha manada. -Mare, no digueu això, vos mateixa me'n sou causa. Jo i mon cavall valent portam vint-i-nou llançades, el cavall ne porta nou, el cor meu, totes les altres. -Descavalcat!, mon fill Ramon! Mon fill Ramon, descavalcau! i no penseu en això bones noves tenc per dar-vos. Pujau dalt, mon fill Ramon, a la cambra endomassada i veureu vostra muller que ha tengut un infant mascle. -No m'alegra ma muller, ni del fill puc alegrar-me, que no n'he de viure tant per veure-li portar armes. Jo moriré a mitjanit i el cavall a trenca d'alba, feu posar damunt mon vas, ma espasa i les altres armes. Tan bon punt com ell fou mort feren tocar les campanes i la gent que les sentí digué: -Ai, la pobra mare! -De dos fills que n'he tengut tots dos han mort en batalla. Una absolta cantaré, ai de mi, la pobra mare!