Cançoner de les Pitiüses

La Bella puja al terrat a estendre la seua bugada, tot d'una tenir-la estesa ja la va tenir eixugada. Va veure es seu fii Joan, dret a ella se n'anava. –Equè tens mon fii Joan, amb sa color trasmudada? –Jo venc de ca es barber, una sangria donada, sa sangria que jo port jo la duc mal voltada. –Mal vinagre¹ un tal barber i també es qui te l'ha dada. –Ma mare, no flastomeu, que no me'n donarà altra. [...] –Munta a la cama, veuràs ta muier. –Ma mare, no hi puc pujar, que no li puc dar alegria, he de morir a mitja nit i es cavall a trenca d'auba i a jo m'enterraran davant l'altar de sant Jaume, i as cavall l'enterraran en el peu de la muntanya. Es que passaran per allí: –Bon repòs tenga son amo d'aquest cavallet valent, que ja ha mort a la pelaia. ² Entre jo i es cavall portam trenta-nou llançades, es cavall ne porta nou i es cor meu totes ses altres–.