Don Joan i don Ramon
excuses d'una caçada
se n'anaren a un born
i junyiren a llançades.
Don Joan romangué mort,
don Ramon poc li mancava.
Sa mare estava al terrat
estenent blanca bugada.
Veu venir son fill Ramon
amb el calor tremudada.
-Mon fill Ramon, què teniu?
les colors vos veig trencades.
-Mare, de sagnar-me venc,
les sagnies s'han soltades.
-Mal renec d'un tal barber
que no ha sabut embenar-les.
-Ma mare, no el flastomeu,
que no me'n donarà d'altres.
Jo em moriré en el castell
i ell és mort a dins la plaça.
-Pujau dalt fins a la cambra,
trobareu vostra muller
partera d'un infant mascle.
-No m'empatx de ma muller,
ni del fill puc empatxar-me,
que no en he de viure tant
per veure-li portar armes.
Jo i mon cavall valent
portam vint i nou llançades,
el cavall ne porta nou
i el cos meu totes les altres.
Jo moriré a mitja nit
i el cavall a trenca d'auba.
El meu cos l'enterrareu
davant l'altar de Sant Jaume,
i el cavall l'enterraran
en el peu de la murada.
Feu posar damunt mon vas
m'espasa i les altres armes;
i els qui passen poran dir:
Bon repòs ne prenga l'ànima
d'aquest cavaller valent
que n'és mort per la batalla.
