–Bon moret, a on te’n vas,
a rondar-me la corsia.
Bon moret, si vas a França
ja em duràs una captiva,
siga rica, siga pobre,
no venga de villania,
siga manyana o comtessa,
de sang reial la voldria.
–Aquí vaig i aquí venc,
aquí li port la captiva
i l’hi port de sang reial,
sa millor que a França hi havia.
Sa reina quan la va veure,
–Vine aquí esclava mia,
de dotze esclaves que tenc
tu seràs la preferida.
Volgué Déu o la ventura,
totes pariren un dia,
l'esclava parí un fiet,
la reina parí una fia,
les traïdores Ilevaneres
els giraren canaia
donaren el fii an el rei
per embaixaries guanyar.
Un dia quan la mudava
deia l'esclava a la filla:
–No ploreu fieta meva,
filla de la meva vida.
Si fos a sa meva terra,
jo ja vos batiaria,
vos posaria per nom,
nom de Roseta Maria.
Jo tenia una germana
que aqueix mateix nom tenia,
es moros la captivaren
quan era encara petita
de dins l'horta de mon pare
coint rosetes florides.
Sa reina que sentí això
tot d'una l'esclava crida.
–Diguem, esclava, diguem,
explica la teva vida.
Veses aquella germana,
que tu la coneixeries?
–Si jo ves a mi germana
sí que la coneixeria,
no en so color de sa cara,
que trasmudat el tendria.
Davall sa mamella esquerra
un gran senyal hi tenia,
si es moros no l'han llevat,
que bé la distingiria.
Es va descordar es gipó
i s'apartà sa camia.
–Sí que és aquell senyal,
que ma germana tenia.
Donaren grans abraços
amb tristor i amb alegria,
ara que ja es conegueren,
tristor de ser-ho esclaves
dins una llei tan ruïna.
I fent aquesta conversa,
arribà el rei de passegia,
–A què té la meua reina,
que la veig tan pensativa,
si l’agraviat l'esclava,
jo bé la castigaria.
–No m'agraviat l'esclava,
ni un tal no pensaria.
Ella m'estava diguent
que es pròpia germana mia.
–Si això fos veritat,
bé d'or jo la cobriria.
i es casaria amb un turc
dels més grans de la Turquia.
–De turcs ella no en voldrà,
de son igual no ni hauria.
Que no ho mana Déu del cel
ni la Sagrada Família.
Així como jo he renegat,
renega germana mia.
Visca molts anys el bon rei,
Déu li do salut i vida
ja pot venir a dinar
i li darem torbaixia.
Anaren de porta en porta,
en senyal de passegia,
i varen fer gran replega
des cristians que hi havia.
Preparen una galera
de ses de més valentia,
alguns turcs hi ajuntaren
per un més dissimular
i en prestesa s'embarcaren
i a la mar a navegar.
Feia com si s'acostassin
i s’anaven allunyant.
Es moros ja renegaven
que no volien remar.
La reina s'aixeca dreta
amb un mocador amb sa mà,
–Molt ràpid, valents esclaus,
tirau els turcs a la mar,
ja a terres de moreria
mai més hi hem de tornar,
i si Déu vol i Maria
a ca nostra hem d'arribar.
Duien bandera de moros,
prompte la varen alçar.
Son pare quan les va veure
va caure i es desmaià.
Sa mare amb grans sospirs,
els comença a preguntar:
–De on veniu fies meues,
aquest temps a on heu estat?
Aqueixos infants que duis,
no vos vieu emportat,
si es que sien fiis de moro,
els heu de tirar a la mar.
Sa reina, que sentí això,
aquestes raons gastà:
–no mana això Déu del cel,
ni la Sagrada Família,
en que sien fiis de moro,
son fiis de la nostra vida.
Una volta he set casada
i no em vull tornar a casar.
Vos diré amb qui ho era,
amb el rei moro Xordà.
