Molt catiu està Gaiferos
amb los daus1 sobre jugar.
–Més te valdria, Gaiferos,
a ta muier rescatar.
A ta muier que està esclava
i en mans de moros està–.
Gaiferos, que sent això,
aquesta raó gastà:
–Jo tir los daus a la banda
per mai més tornar a jugar
i me'n peg a ca mon tiu
per un do fer-me'n deixar.
–Bon dia tenga, mon tiu,
també mon tiu carnal.
Jo venc a fer-n'hi un empre,
no m'ha de fer quedar mal,
jo venc a fer-n'hi un empre
de les armes i el cavall.
–Jo les armes i el cavall,
jo no te geru2 deixar.
Tenc el cavall adomado,
no el queru desadomar,
i les armes aprovades
i no per tu verdejar–.
Gaiferos da mà a s'espasa
per son tiu carnal matar.
–A poc a poc, don Gaiferos,
no te mostris tan valent,
les armes i el cavall
jo ho3 tenc tot a ton manar,
i mo tristo de mo cuerpu
per venir-t'hi a acompanyar.
-–no vui que m'hi acompany,
que tot sol hi vui anar–.
Don Gaiferos se n'anava
que feia espant de mirar.
En ser allà dins un boscatge
troba un catiu crestià:
–Equè és això, pobre esclau,
de tu avui per aquí anar?
–Avui ne vaig per aquí
i mañana l'han d'assotar.
–Si me sabessis la nova
de ma muier que està esclava,
de ma muier que està esclava
i en mans de moros està.
–Ja que me n'ha fet pregunta
resposta li vui tornar:
En es palàcio del rei
moltes esclaves hi ha,
i especial n'hi ha una,
Milicens se fa llamar.
Si prompte no la rescaten
mora la faran tornar–.
Ell calà sa mà a sa bossa
i un reial de vuit li da.
–Jas, vet aquí pobre esclau,
que ja hi tens per refrescar–.
En es palàcio del rei
passa i torna-hi passar
i va sentir una veu
que i ell se feia llamar.
–Vós sou cavaller d'en França,
jo us conec en so parlar.
Jo us vui escriure una carta.
La dareu a don Gaiferos,
que Milicens la hi envia:
"Que si no ve a rescatar-me,
mora me'n faran tornar".
–Per donar-la a don Gaiferos
a jo me l'he de donar–.
Milicens quan sent això
per la ventana es tirà,
dalt les anques del cavall
ella ja la va fer pujar.
–Si ell aquest cavall fos
com es de mon tiu carnal,
que en estrènyer-li la cingla
i amollar-li son pitral
i atesar-li l'esperó
sense gens de piedat
ell passava ses muntanyes
sense córrer novedat–.
Gaiferos quan sent això
ja va ser baix del cavall
i li estreny fort la cingla
i li amolla son pitral
i li atasca l'esperó
sense gens de piedat,
li passà a les murades
sense córrer mal ni dany.
–Volta, volta mi cavall,
que a ca nostra hem de tornar–.
En ser un poc més avant,
endarrera es va girar:
–Estau aquí, Milicens,
que endarrere vui tornar.
–No hi tornàsseu, don Gaiferos,
que us hi poríeu quedar.
–Estau aquí, Milicens,
que no m'hi hauré de quedar–.
Dotze banderes de moros
per ell se varen alçar,
no en deixà sinó dos vius
perquè ho poguessen contar,
no perquè no tengués força
si els hagués volgut matar.
–Volta, volta mi cavall,
que a ca nostra hem de tornar–.
Milicens, quan la va veure,
de color va trasmudar.
–Què és això Milicens,
de color haver trasmudat?
–Don Gaiferos porta nafres
que han de menester curar.
–Don Gaiferos no du nafres
que hagen de mester curar–.
En les anques del cavall
la va tornar a fer posar.
En ser allà, un poc avant,
que endarrere es va girar
vent una lluentor d'armes
que venien per ençà.
–Estau aquí, Milicens,
que endarrere vui tornar–.
Es cavalls es conegueren
i es varen reguinxar
i ho era n'Oliveros
que li anava a ajudar.
La festa que en França feren
no és per a dir ni contar.
