Si s'està jugant Gaiferos
a una cambra de palau,
jugant està amb ducs i comtes,
jugant o mirant jugar.
Té les cartes amanides,
els daus d'or a dins la mà;
I al mateix punt que en Gaiferos
los daus anava a tirar
se'n hi entra el Rei, son sogre,
amb la corona reial,
i davant la companyia
a la cara així el reptà:
-Molt catiu veig a en Gaiferos,
molt catiu en son jugar;
ell tengués tan bona gracia
per les dames rescatar!
Temps i diners no en manquen
per divertir-se amb els daus
i no en sap trobar per treure
sa muller d'aquí on s'està.
Set anys que els moros l'hi tenen,
l'hauran feta renegar;
La muller en cativeri,
i el marit s'està jugant!
Com sent aquestes raons
en Gaiferos se picà,
i, cremat, els daus i cartes
per terra los va arruixar.
-Jo tornaré amb n'Elisenda
o els moros m'han de matar.
i aixecant-se, d'una empenta
lo taulell feu redolar...
Se'n va a casa del seu onclo:
-Déu vos guard, onclo Roldà,
jo venc a fer-vos un empre
que no me'l heu de negar;
venc a demanar-vos armes,
armes i també cavall.
Vós sabeu que té les meues
lo meu cosí Montalbà,
que n'és fora del reialme
al torneig que es va cridar;
-No em puc esperar que en torn,
tenc d'eixir a guerrejar.
Tenc d'anar a cercar m'esposa,
tenc d'anar-la a rescatar;
jo tornaré amb n'Elisenda
o els moros m'han de matar.
El seu onclo se'l mirava;
de primer així el provà:
-Com teneau cavall i armes
no l'anàreu a cercar,
i ara que tot això us manca
la voldríeu rescatar:
el cavall adomat tenc
i no el gos a desdomar;
tenc les armes ben provades,
no les cal covardejar.
Gaiferos que sent això
la rabia lo va encegar;
tira de la seua espasa
i a son onclo vol matar.
Tota la gent que hi havia
al mig dels dos se posà.
-A poc, poc, noble Gaiferos,
no siau tan arrogant,
deixau anar la vostra ira,
be mostrau ser de ma sang.
Per cobrar a n'Elisenda
tot està a vòstron manar,
tant les millors de mes armes
com el millor dels cavalls;
també la meua persona
si voleu que us acompany.
-Mercès, mercès senyor onclo,
jo tot sol hi vui anar,
no vui companys ni tenc patges,
tot sol l'he de rescatar.
-Desventurat cavaller
que tot sol vol batallar;
si li cau un esperó,
qui l'hi anirà a posar?
si li esdevé qualque compte
ningú no el porà comptar;
-Si em succeeix algun compte
tot sol l'hauré de comptar;
i que el me call o que el diga
ningú em tendrà per covard.
Amb les armes del seu onclo
don Gaiferos ja se'n va;
tan ben armat surt de França
que dava goig de mirar.
Al entrar de Morería
demana el Rei on s'està,
i a l'arribar a sa vila
troba un catiu cristià.
-Catiuet, bon catiuet,
lo catiuet cristià,
així Déu te don ventura
per poder-te llibertar.
No me donaries noves
de lo que venc a cercar,
d'una gran dama de França
que cativa ací n'està?
-Tan grans son les meues penes
que no em puc d'altri cuidar;
més crec que us sabré dar noves
de lo que me demanau.
En el palau del Rei moro
moltes de dames hi ha,
i especialment n'hi ha una
que és de França natural,
Elisenda l'anomenen,
n'és de llinatge reial
i muller de don Gaiferos,
neboda de don Roldà.
Es cala la ma a la bossa
i un florí d'or li donà.
-Pren això, bon catiuet,
que tengues per refrescar.
-Grans mercès, bon cavaller,
per la vostra caritat;
de tals refrescs com aquest
quisvuia en pot acceptar.
-Ara me diràs, catiu,
al palau per on s'hi va?
-Seguiu carrer amunt que es troba
al fons la plaça reial,
mirau-vos be les finestres
mirau molt be els finestrals;
un n'hi ha on hi conversen
les senyores més galants.
Gaiferos se n'hi anava,
se n'hi va tot passejant,
dona una volta a la plaça
i fa recular el cavall;
el cavall sempre recula
a sota d'un finestral.
La senyora n'és entesa,
a la finestra guaità;
la bella en finestra estava,
que dava goig de mirar.
Quan va veure al cavaller
el seu cor tot s'alegrà,
i fent-li mocadorades:
-Cavaller, veniu ençà
que sou cavaller de França
no m'ho podeu amagar;
per quan a França torneu
una carta us vui donar
que la deu a don Gaiferos
o a mon onclo don Roldà.
Set anys que estic entre moros,
cercant fer-me renegar;
tres reis son qui me pretenen,
reina em volen coronar.
Ja direu a don Gaiferos
que me venga a rescatar,
que si prest no me rescata
mora m'hauré de tornar.
-No us espanteu, noble dama,
bon coratge heu d'agafar;
per dar carta a don Gaiferos
a mi me l'heu de donar;
veniu, veniu, Elisenda,
que vos venc a deslliurar.
La dama que sent això
ja no es pogué deturar,
d'alegria que tenia
per la finestra es tirà.
Gaiferos eixampla els braços
tot dret damunt el cavall,
i en les ales de la capa
a n'Elisenda emparà.
Com la tengué dins els braços
quin abraç se varen dar!
-Ara es hora, cavallet,
ara es hora de volar.
Un moro que los va veure
ja s'ha posat a cridar:
-Moros, moros, a les armes,
que un cavaller cristià
se n'ha portat n'Elisenda,
la n'ha vengut a robar.
De prompte sonen trompetes,
tamborinos i tabals,
los set portals de la vila
tot d'una varen tancar,
i les banderes de guerra
els torrers varen alçar.
Donen la volta a la vila
i per lloc poden passar.
-Elisenda, n'Elisenda,
Per on haurem d'escapar?
-No desmaieu, don Gaiferos,
Déu del Cel nos aidarà:
si el cavall fos tan valent
com el de l'onclo Roldà
que en estrènyer-li la cingla
i en afluixar-li el pitral
traspassava set murades
i no es feia dany ni mal!
-Si aquell cavall les saltava,
també aquest les saltarà.
Aferrau-me per la cinta,
jo us agafaré les mans;
i clavant els esperons
fins a rajar-ne la sang,
lo cavall pega una fua
i la murada saltà.
Els moros se'n talaiaren
i els segueixen camí avall,
baixen fent gran polseguera
tot corrent i tot cridant.
Gaiferos veu un boscatge
i allí va a descavalcar.
-Els moros veig que s'acosten,
be n'hauré de batallar;
ací romandreu segura
fins que vos torn a cercar.
Ja veuen un rellamp d'armes
que a tots dos va enlluernar.
-no us espanteu, Elisenda
jo els mostraré a batallar.
Elisenda s'agenoia
i se va posà a resar.
Gaiferos pren l'envestida
per los moros deturar,
i aquest vui, aquest no vui
feu-ne tanta mortandat
que en mig de la gran estesa
molts de ferits van cridant:
Enrere, moros, enrere,
que és un cavaller encantat;
és don Roldà, o és Oliveros,
o és un diable infernal!
De tants de moros com eren
un sol de viu ne quedà
perquè digués an els altres:
-Gaiferos sap batallar.
N'Elisenda l'esperava
esclatant-se de plorar.
La trista la en veu venir
que brollava tot de sang.
-Cavaller que així batalla
algunes nafres durà;
digueu-m'ho, que faré benes
de les teles del brial.
-Jo no port ninguna nafra
que haja de mester curar;
facem via, facem via,
que no hi haja de tornar.
Caminant per ses jornades
ja han vist armes llambrejar.
-Això deuran esser els moros
i n'hauré de batallar.
Els cavalls se conegueren,
començaren a eguinar.
-No, no, això no son els moros,
son els comtes mos companys
que vos surten a camí,
vos venen a galejar.
Tots arribaren a França
que daven goig de mirar.
Les festes que a París feren
no són per dir ni comptar
al tornar-ne don Gaiferos
sa muller de rescatar.
