A sa vorera de mar varen trobar una puvila
i la varen entregar a la reina de morisma.
–Reina mora, reina mora, jo us entreg una cautiva.
–Torna-te-la, gran soldado, de la part que l'has traïda,
perquè si el rei la ves, d'ella s'enamoraria,
después seria la reina i jo l'esclava seria.–
Respongué una criada de les dotze que hi havia:
–Deix-la fer, senyora reina, deix-la fer, senyora mia,
l'enviarem a rentar los panyos a la marina,
i amb la serena i el sol els colors blancs perdia.–
Pigà una uiada an el sol per vore si se ponia,
i va vore un cavaller que detràs d'ella venia.
–Bones tardes, moretona. –Bones tardes, senyor condi.
–Com coneixes, moretona, com coneix que condi siga?
–En los raios de ta cara condi a mi me pareixíeu.
–Vols-me dir tu, moretona gustes de ma companyia?
–Bones tardes, senyor condi, desig de mi en sobraria.
–Vols dir-me tu, moretona, vols dir-me tu on vols muntar?
A les anques o a la silla?
–A les anques, senyor condi, perquè això és més honra mia.
–Vols-me dir tu, moretona, es panyos què els has de fer?
–Es que són brodats de plata els deixaré a la marina,
i es que són brodats d'or els posarem dalt la silla.–
Els posaren dalt la silla.
Caminaren set jornades sense paraula decir-se.
–Camp d'oliva, camp d'oliva, camp d'oliva molt polida.
–Com coneixes, moretona, com coneix que és camp d'oliva?
–Perquè a casa des meus pares camp d'oliva hi havia.
–Vols-me dir tu, moretona, vols-me dir de qui ets fia?
–No em diga més moretona, que de cristians som sortida.
Jo som fia de tal condi i de donya Catalina.
–Si dius ver de lo que dius, és pròpia germana mia.
. . . . . . .
Quant pagaríeu, ma1 mare, vore sa fia garrida?
–Pagaria cent ducados
i altres dos-cents redoblados si donzelleta venia.
–Tan donzella som, ma mare, com l'hora que m'heu parida,
que no he deixat de resar es rosari cada dia.
