La senyora es pentinava
la coeta en es balcó.
Va passar un fii de rei
sonant una guitarreta:
–Si pogués estar amb la bella
una nit sense temor!
–Mira que podràs estar-hi,
encara que fossen dos.
Mon marit és a caçar
pes putxos de Tarragó.
–Si això és veritat, senyora,
una pesta vui tirar:
Que es uis que el veren anar-se'n
no el puguen veure tornar.
–No digues això, don Condi,
mira que et castigarà;
que ell ne té moltes hisendes
i alguna cosa farà.–
I estant amb so terremoto
ja varen sentir tocar.
–I qui és això que toca,
que a tal hora vol entrar?
–És es teu amic que toca,
`xeca't i deixa'l entrar.–
La senyora se n'hi ‘nava
tan trencada de color.
–I què tems de mi, senyora,
tan trencada de color?
Que n'hi tens amics en casa
o m'hi vas de tració?
–No t'hi tenc amics en casa
ni t'hi vaig de tració,
però que he perdut ses claus
des més alto mirador.
–Si això és veritat, senyora,
torna't an es teu color,
perquè si eren de plata,
d'or fi les faria jo;
i ell devien ser de ferro,
ja ho és veritat això,
i es ferrer que les va fer
les1 en fa més, si le hi dic jo.
–De qui són aquelles armes
que estan a l'arrambador?
–Seues són, de mi don Condi,
tu padre les hi envió.
–De qui són aquelles robes
que estan en l'estenedor?
–Seues són, de mi don Condi,
ton padre les hi envió.
–De qui és aquell cavallo
que està en el reguinxador?
–Deixa- ho estar an el cavallo,
tu padre le hi envió.
–I qui és aquell cabeçu
que està en el descansador?
–Deixa-ho estar an el cabeçu,
que és es teu germà major,
que ha vengut de la palaia.2
Està en el descansador.
–Si acàs això és veritat
jo l'alçaré amb palmes d'or,
però si no és veritat
ha de morir ell o jo.–
I va encendre una candela
per encertir-se mellor.
I un li va dar de sa daga,
s'altre li da des dagó.
I un va morir a trenca d'alba,
s'altre en es sol eixidor.
I ella va morir a les deu,
hora de missa major.
Déu mos guard de tal desgraci,
morir en repenteció.
I un minyonet que tenia
va morir amb so regiró.
