Cançoner de les Pitiüses

Mañana por la mañana, es dia d'Ascensió, ses portes enramellades de floretes de llimó, o les enramella el condi o li queda el conrador. Pintades són de don Verdu, nebot de l'emperador. Passetjant se'n va don Carlos, de la ventana al balcó, refilant-se los bigotes, repicant un guitarró, festetjant-se de la bella del més altu mirador. —Rosa fresca, rosa bella, rosa de guapa color. Quan vós éreu petiteta, as braç us tenia jo, i ara, que n'heu crescuda, també serviria jo. Si pogués dormir, senyora, una noche sens temor. —Ell ne dormirà una, una i enc que siguen dos. S'altra volta el cativaren, son pare el ne rescató; emperò aquesta vegada no el n'encativaran, no, perquè té molts de doblers i molts d'amics en favor. Per sa vorera del riu se'l ne port un llevantó; per los fondos de la mar ja es puga negar el traïdor; moros que toquin les portes, i s'àguila amb son falcó.— Diguent aquestes paraules, senten la porta tocar. —Qui és que toca a la porta, que a tal hora vol entrar? —Es vostro marit, senyora, l'amo d'aquest establat.— Va baixar la missenyora, molt trencada de color. —Que ella té amics en casa o m'hi va de traïció? —Jo no tenc amics en casa, ni li vaig de traïció, però n'hi perdut les llaves del més alto mirador. —Ses portes eren de ferro, no valien nada, no. De qui és aquell cavallu que n'està tan reguinxós? —Vostro és, senyor don Verdu, mi padre l'hi envió. —Moltes gràcies a ton pare, bon cavallet tenga jo, però quan jo no en tenia, no me n'enviava, no. De qui són aquelles armes que estan dalt d'aquell caixó? —Vostres són, senyor don Verdu, mi padre les hi envió. —Moltes gràcies a ton pare, bones armes tenga jo, però quan jo no en tenia, no me n'enviava, no. De qui són aquelles robes que estan dalt s'arrimbador? —Vostres són, senyor don Verdu, mi madre les hi envió. —Moltes gràcies a ta mare, bones robes tenga jo, però quan jo no en tenia, no me n'enviava, no. Qui és aquella cabeça que està en es meu dormidor? —No em matis, senyor don Verdu, que és meu hermanu major, que ha vengut de la pelea, s'ha posat a descansó. —Encenguem un candil, que amb ell em vull veure jo. —No el matis, senyor don Verdu, 'questa mort l'he dada jo.— Un va tirar d'una daga i s'altre de un dagó. Un va morir a trenca d'alba, s'altre a solei ixent. Llavò va morir la bella, hora de missa major, i un quissonet que hi havia va morir de regiró.