La senyora està cantandu,
cantandu una cançó:
Rosa fresca, rosa fresca,
de vertadera color.
—Si pogués dormir, senyora.
una noche sin temor.
—Ja hi podeu dormir, Misenda,
una noche, dos també;
mon marit és a la caça,
a fer lo que ha menester.
i allà hi ha un riu,
mal s'hi pogués negar ell;
anc que el pogués rescatar,
no el rescataria, no.—
Estant dins aqueix combat,
toquen la porta major.
La senyora se n'hi va,
tramudada de color.
—Què has tengut, mi senyora,
que has tramudat de color?
Que has somiat moreria
o has tengut es retgiró?
O m'hi tens perrus a casa,
o m'hi vas de traïció?
—Jo no tenc perrus a casa,
ni t'hi vaig de traïció,
però he perdut les llaves
de mi alma sa major.
—No t'espantis, mi senyora,
ja pots tornar en ton color,
que si elles eren de plata,
jo te le ne faré d'or.
Elles no ho eren de plata,
ni tampoc ho eren d'or,
sinó que ho eren de ferro
i no valien res, no.—
i estant en aquell combat,
el cavallu reguinxó.
—De qui és aquell cavallu
que està en el reguinxador?
—Seu és, senyor don Verdú,
su padre l'hi envió.
—De qui són aquelles robes
que estan a s'arrambador?
—Seues són, senyor don Verdú,
su madre l'hi envió
perquè diu que hem d'anar a bodes
de sa germana major.
—Gracis, gracis a ta mare,
bones robes tengu jo,
perquè com jo no en tenia,
no me n'enviava, no.
—De qui és aquell cabeçu
que està en es meu descanso?
—Allò ho és un germà teu,
que ha vengut de pelear (bis),
de buscar justeci mellor.
—Em don candelu encesu,
que jo l'he de conèixer.
Que si no ho és germà meu,
ell i jo hem de morir.—
En ser a mitjan escala,
el candelu s'apagó.
Un va tirar de s'espasa,
s'altre tirà des raor.
Un va morir trenca d'alba,
s'altre a solei eixidor.
La senyora va morir
hora de missa major.
L'esclava mori a migdia,
d'espant i de regiró,
i un trist perru que tenien
va morir de regiró.
