Cançoner de les Pitiüses

Cristians, si pogués sebre sa vida de Sant Aleix, cada dia la diria de cor, si no pogués més, I només de pensar el martiri que va passar sant Aleix: Se n'anà al món avant lligint i passant papers, volia fer vida santa tots es dies que visqués, retirat des de ca seua perquè ningú el conegués. Quan va estar desconegut de son pare i de sa mare va pensar de tornar-hi una nit dessimulada, una nit de fred i fosca que no li vessen sa cara. Es primer que va cridar va ser l'amo de la casa, per la voluntat de Déu li va respondre son pare: –Aquí hi ha un pobret vei, si li voleu dar posada, amb fred i molta fosca i ve de part retirada. –Per anit no podrà ser, que tenc ses cases llogades, sinó que vuigueu estar i a s'alcova de s'escala–. Sant Aleix1 era tan bo que de tot s'aconhortava. El sendemà de matí, quan sa mare s'aixecava, passava per davant d'ell i li dava una mirada, pensant que era un ermità que per allà repairava i si havia de granar sa pols li anava a sa cara, si li havien de dar de beure no li daven s'aigo clara: li anaven a buscar sa més enterbolinada, i si havien de menjar se n'anaven dins s'entrada perquè sant Aleix2 no ves ells de què paraven taula, tan sols no li oferien de res si li agustava. Sa muier per davant ell menjava i no n'hi donava i ell que no en va demanar tan sols nenguna vegada, estava en graci de Déu i amb molt poc se sustentava i en res portava interès sinó en la seua animeta per salvar llavò després. Cristians, si pogués sebre... II Un altre dia hi tornà demanant-los per posada: –Si m'hi deixassen estar i a s'alcova de s'escala– I es calaven a dinar i ell també, vora sa taula. –Vaja que tens ton marit a dinar a sa teua taula. –Jo de tenir mon marit per ara estic excusada, que es dia que em vaig casar vaig quedar per oblidada i ell se n'anà món avant a fer vida crestiana, amb so llibret en sa mà que mai no el desamparava, si el mateix `vesses fet tu no faries nosa a casa. –Jo te'n donaria noves si sabés com se llamava. –De nom se deia Aleix3 no [ha] de `ver mudat encara. Quan ell era petitet per aquí reia i jugava i es matí [a] punta de sol per aquines passejava–. Va sebre dissimular, no l'han conegut encara. el sendemà de matí, quan son pare s'aixecava passava per davant d'ell i li dava una mirada: –Qui és aquest ermità que se n'ha vengut a casa? Pobre vei, `na'-vo'n d'aquí que s'alcova mos fa falta. –Si m'hi deixàsseu”4 estar de Déu tendríeu sa paga, `xò seria per poc temps, que la meua vida acaba–. Devers toc d'Ave Maria que el sentiren a cridar son pare anà a s'alcoveta: no hi va trobar s'ermità; només hi trobà un home que ho era molt ancià” allí amb sos braços estesos i en `cabat ja el va abraçar. –Veniu mon pare, veniu, que mos haurem de deixar, i ara us vui tornar es llibret que vós me vàreu comprar, també us deixaré s'alcova i amb tanta falta que us fa–. Sa mare que sent allò ja se n'anà allí a plorar. –Veniu ma mare, veniu, que mos haurem de deixar i encara us vui dar les gracis de sa llet que em vàreu dar–. Sa muier de sant Aleix l'enviaren a cridar, ella no feia via la varen aprecisar. –Equè té aqueix pobre vei, que sempre em fa destorbar? Només me fa perdre feina i no em deixa adelantar. –Calla, que ho és ton marit amb qui et vares esposar, resa-li un parenostre que està acabant d'expirar i es llibre que du en ses mans jo mateix le hi vaig comprar, per naltros les té tancades i per tu les obrirà–. Va donar sa mà an es llibre, en ses seues mans quedà. Com una coca de cera sa seua cara es tornà. Ses campanes d'aquell poble per ell varen repicar.