Si el bon Jesús me das gràcia,
memòria i entendiment
per llegir sa vida santa
i donar-vos compliment...
I
Direu: com pot ser llegir-la,
sense lletres ni papers,
que és una vida arreglada,
sa vida de sant Aleix.
Es pares amb gran virtut,
amb riqueses i honor,
a Déu del cel demanen
es fruit de bendició.
Quan veren per cosa certa
que Déu les ‘via escoltat,
feien molts de sacreficis,
llimosnes i caridats.
En nom de Déu ‘ribà es dia
de sa gràcia del Senyor:
en ses seues mans tengueren
es fruit de bendeció.
El varen dur a batiar,
de nom lo feren Aleix
i de bon cor l’adoraven,
perquè no podien més.
El ‘naven educant
amb bona devoció.
Per devertiment li daven
llibres i oracions.
Així el varen ‘nar pujant
amb bona devoció.
Quan va ser de poca edat, [2]
que ell uns disset anys tenia,
ja varen determinar
lo que més los convenia.
Determinaren casar-lo,
pensant donar-li alegria,
i amb això prest conegueren
que ell molt poc s’hi divertia,
sinó amb lletres i papers
que en passava cada dia.
Simateix els va dar el sí:
cert és que Déu ja ho volia.
Parlen amb l’emperador,
un des més grossos que hi ‘via,
si pogués ser esposar
Aleix amb sa seua filla.
L’emperador diu que sí,
si al cas ells bé hi venien,
i es dia de fer ses bodes
ja ho va ser gran alegria.
Memòria no tenc per dir-vos
ses criatures que hi ‘via.
L’emperador Eufemiano,
molts altres de companyia,
i per caminar hi anaven
per dalt cortons i cortines,
i si aixecàveu sa vista [3]
tot cobert de sedes fines.
I saludaven Aleix
per sa virtut d’aquell dia.
I quan varen ‘ver passat
ses nobleses d’aquell dia,
sant Aleix se va girar
a son esposa divina:
—Digueu-me si us ha agradat
sa noblesa d’aquest dia.
Digueu-me si us ha agradat,
si us ha paregut polida.—
Ella li va dir que sí,
que ser-ho més no es podia.
—Vós la voldríeu tenir
per tota la vostra vida?—
Ella li va dir que sí,
però que això no es podia.
—Si vós m’hi deixàsseu anar,
allí on jo vos diria,
a parlar amb Jerusalem,
jo quissà ho alcançaria.
Poria ser ho alcançàs
per tota la nostra vida.—
Ella li va dir que sí,
pensant que prest tornaria,
i es va posar a asvertir-la,
sempre per sa llei divina. [4]
Ja ho és agradable a Déu
un matrimoni acertat,
però encara ho és molt més
la puresa en castidat.
Si el bon Jesús me das gràcia,...
II
Quan se despedí Aleix
de su esposa divina,
li donà un anell d’or
que en ses mans seues tenia.
Li va dir: —Pensau en jo
bé tota la vostra vida.—
I ella li va dir que sí,
que sovent hi pensaria.
Va prendre menjar i monedes
i diners es que volia,
i una mudada de roba,
sa que més as gust tenia.
Promptament per embarcar-se
tengué bona ocasió,
que acompanyat se n’hi anava
del divino Redemptor,
i allí on desembarcaren
per voluntat del Senyor,
se’n fé una iglèsia nova
de la humil verge Maria.
En caridat va pagar
es diners que s’hi devia. [5]
Es que li varen sobrar
en caridat repartia.
Va donar una mirada
amb molta de piedat.
Va veure un pelegrí
en molta necessidat
i el crida de part des altres
una mica retirat,
i li va dir: —Pelegrí,
si fésseu lo que us diria,
si em dàveu sa vostra roba,
jo sa meua us donaria,
o si la volíeu vendre
més hi gananciaríeu.—
Se n’anà a vendre sa roba,
ningú l’hi vuigué comprar.
N’hi donaven pocs diners
i ell no la va voler dar.
I en ciudat i part de Frància
va fer sa idea d’anar.
Anant-hi per su camí,
Femiano s’encontrà.
Li donà una mirada [6]
i amb això es va destornar,
i li va dir: —Pelegrí,
m’heu de dir sa veritat:
sa mudada que portau,
ane qui l’haureu comprat.—
I es pelegrí va respondre,
parlant-li amb formalidat:
—En ciudat i part de Frància
va venir un senyoret
que era de molta bondat.
Mos canviàrem sa roba
amb molta de lleialtat.
Mos vàrem dar molts d’abraços
amb molta estimació.
Era per fer-mos entendre
que hem de viure amb unió,
que hem de viure uns amb sos altres
amb molta d’estimació.—
Femiano s’escoltava
i encara més s’intrestia.
No li tornava raó:
era perquè no podia.
D’allí ja envià un parte [7]
per amar i servir a Déu.
Vostro caudal li deixaren
vòstron pare i vostra mare
i son esposa divina.
I el enemic temptador,
envejós de bona vida,
sortí a camí a Aleix
de la seua bona vida
i sempre fent-li supló [sic]
de son esposa divina,
diguent-li per cosa certa
que ella feia mala vida.
Sant Aleix se l’escoltava,
feia com qui no ho sentia,
no li tornava raó,
i era perquè no podia.
I el enemic temptador
amb una gran valentia
d’allí se’n va anar a parlar
a son esposa divina.
Li va dir: —Galant senyora,
vós ja en passau trista vida.
Si tenguésseu vostro marit,
cobraríeu alegria.— [8]
I ella li va preguntar
que si ell el coneixia.
—Jo l’he vist i conegut,
i hi he estat de companyia,
i si em donàsseu s’anell
que us va dar per despedida
jo aniria a parlar amb ell
i em pareix que tornaria.—
Ella li va dar s’anell,
que cap malpensar tenia.
D’allí se’n va anar content,
pensant que la temptaria,
i l’enemic temptador
i envejós de bona vida
sortí a camí a Aleix
de la seua bona vida,
i sempre dant-li entenent
que ell de Roma venia.
I sant Aleix li va dir
que quina nova en sabia.
—Jo es consell que et donaria,
que te n’hi hauries d’anar,
que tu tens moltes riqueses, [9]
t’ho mal afeciarà,
que per riure i parlar amb ella
ja hi pot anar qui voldrà.
S’altre dia hi vaig anar-hi
i una prenda em va donar.
Mira-la, si la vols veure,
si te’n vols desenganyar.—
I Aleix va dar una mirada
amb molta de piedat.
Va veure que era s’anell
que ell li havia deixat.
Va caure sobre la terra,
esmorteït i esmaiat.
I el temptador li va dir:
—Amic meu, què t’ha passat?—
Déu del cel se l’escoltava
amb molta de piedat.
Li va enviar-li un àngel
que l’anàs a consolar.
Quan ve l’àngel que hi anava,
feia tot lo que podia,
feia tot lo que podia
per apartar-se d’Aleix,
i no se’n podia anar,
que l’àngel el detenia,
que no li ‘ves dat l’anell
que en ses mans seues tenia.
I li va donar s’anell,
tota sa seua alegria.
Llavò l’àngel va dir a Aleix:
—Cobra goig i ten alegria,
no et deixgues tornar a enganyar.
Tot lo que t’han dit és mentida,
que sa teua esposa està
tota plena de virtut,
verge així com l’has deixat.
No et deixis tornar a enganyar,
de Déu seràs ben amat.—
De jonolls sobre la terra
ja es va calar a contemplar
i Aleix va dir: —No en som digna,
jo d’aquí avant passar,
fins ‘ver tengut perdó
des que em té que perdonar.
I l’àngel se va aixecar
i Aleix en terra quedà
fent vida de penitent.
Si el bon Jesús me das gràcia,...
------------------------
I ell li perseguia es passos
per sa vorera de mar.
-Tu seràs el temptador
que em voldràs tornar a temptar.-
I as cap d’una quinzena
-------------------------1
Set anys va fer penitència,
fent vida de penitent.
Va ser avisat per un àngel
i encara va malpensar:
—Tu seràs el temptador
que em voldràs tornar a temptar.— [10]
I ell li perseguia es passos
per sa vorera de mar.
As cap d’una avimaria
l’àngel el va tornar a avisar:
—Aleix, segueix i confia,
que Déu ja t’ha perdonat.—
Quan va ser un poc avant,
amb un patró es va encontrar.
Li demanà per favor
si el deixaria embarcar,
i li tornà de resposta:
—Això molt prompte serà.
Ja pots anar i no et descuidis
si tens de portar menjar.—
I li tornà de resposta:
—Això no hi emportarà,
que fa set anys que serveix
a Déu que mos va criar
i sempre m’ha anat donant
lo que li he demanat.—
Quan varen ser mar avant,
es temps es va emborrascar
i es patró va tenir ànsia
des pelegrí que embarcà.
I li va dir: —Pelegrí,
ja em vares ben enganyar,
fent un viatge tan llarg
i no havent portat menjar.
I em vares dir que servies
a Déu que mos va criar.
Lo que és aquesta vegada
ja t’hauràs ben enganyat.—
Ell li tornà de resposta:
—Això no ho torneu a dir,
que mon Déu que jo serveix
nengú el pot enganyar,
que ni menos ne sou digne
de poder-lo anomenar,
que només mos té en el món
ell per sa seua bondat.
—Si tu tens aquesta ditxa,
que digues sa veritat,
idò per què no demanes
que es maltemps siga passat?
Que es maltemps siga passat,
que mos anam a negar.
—Tengueu confiança en Déu,
que es maltemps ja passarà,
però valtros no anireu
allí on voleu anar.
Sortireu as port de l’Osti,
que n’haureu sentit parlar.—
Es mariners seguigueren,
sortiren a son intent.
Aleix en terra quedà
fent vida de penitent.
Si el bon Jesús me das gràcia,...
[11]
A ca seua hi va tornar
una hora dessimulada.
Davant d’ell s’hi va encontrar
el carinyo de son pare
que sortia a passejar
a cavall amb so cavallo.
Per favor li demanà
si li daria posada:
—Així Déu del cel vo’n do
an es vostro fill Aleix.—
Son pare quan va sentir
que des seu fill Aleix parlava,
el cor li defalligué
i des cavall davallava,
i allí el varen abraçar
i acompanyat s’animava.
Quan va tornar amb avertidu [sic]
al pelegrí preguntava:
—Digues, digues, pelegrí,
des nostro fill Aleix què en saps,
que era sa nostra alegria.
—Jo l’he vist i conegut
i hi he estat de companyia,
i hi he menjat i begut,
i he estat amb ell molts dies,
i es seu interès és tot
de servir Déu i Maria.—
Manaven a ses criades
que més avinent tenien
que anassen a dir a sa mare
d’Aleix sa nova que hi ‘via.
Sa mare quan va sentir
que des fill Aleix li parlava,
lo mateix li contengué,
va caure en terra esmaiada.
Quan va tornar amb evertidu [sic]
al pelegrí preguntava:
—Digues, digues, pelegrí,
des nostro fill Aleix què en saps,
des nostro fill Aleix què en saps,
que era sa nostra alegria.
—Jo l’he vist i conegut
i hi he estat de companyia,
i hi he menjat i begut,
i he estat amb ell molts dies. [12]
Descansau, que ell té salut
i disfruta d’alegria,
i es seu interès és tot
servir a Déu i Maria.—
Manaven an es criats
que més avinent tenien:
—An aquest pelegrí, dau-li
tot lo que demanarà.
Donau-li menjar i beure,
que res li puga faltar,
i li parareu la taula
per si volia menjar.—
I Aleix va dar una mirada
i aquesta raó gastà.
—D’aquest menjar saborós
el cor meu no en pot menjar.
Si en menjàs no serviria
mon Déu que mos va criar.
—Idò digues, pelegrí,
digues equè vols menjar.
—Una mica de pa i aigo,
si me la voleu donar.—
I el portaren dins un quarto,
si volia descansar,
de bons llits i bones robes,
que res li pogués faltar.
I Aleix da una mirada
i aquesta raó gastà:
—En aquestos llits tan bons
el cor meu no hi pot estar.
Si hi estàs no serviria
mon Déu que mos va criar.
—Idò digues, pelegrí,
digues a on vols estar.
—A s’alcova de s’escala,
si me hi voleu deixar estar.—
Tant son pare com sa mare
es posaren a plorar:
—Això és per refrescar-mos
es disgust que hem de passar
pensant amb aquest fill nostro.
Déu sap com se deu trobar.—
I va respondre sa esposa,
trista i molt aflegida:
—Just pareix que representa
ser sa meua companyia,
pujant i baixant s’escala,
quin disgust que em donaríeu.
