Cançoner de les Pitiüses

El rei se'n va anar a caçar, la regina en companyia, i a ca seva no hi quedà sinó el Meuet i la dida. El Meuet no vol callar ni en braços ni en cadira, ni manco amb un pom d'or que la dida li oferia. La dida va fer un foc per veure si callaria, i amb la calentor del foc la dida quedà adormida. Quan la dida es despertà, trobà el Meuet cendra viva, i va anar per un plat d'or i el va encomanar a Maria, i el portà en cambres altes allí on el bon rei dormia. —Si d'aquesta jo m'escap, jo ja en seré perseguida; tres suldados de cavall, jo ja en seré corretgida.— Estant amb aquell combat, 'riba el rei de passetgia. —A què té la meua dida? A què té que plora tant? —I n'hi cremat un mantell, mantell nou de seda fina. —Vet aquí vint-i-cinc sous, ves a comprar a la botiga, i si no n'hi tens aprou, la reina que te n'hi afijga. A on és es meu Meuet? De veure'l me folgaria.— Muntaren escala amunt i el trobaren que dormia. Si polidet era abans, molt més ho era aquell dia.