Mi Arbola es passejava
i amb los dolors de parir.
–Ai, si hi pogués anar-hi
a ca mon pare1 a parir!
–Si tu hi vols anar-hi
ningú t'ho deu impedir.
–I en venir-ne don Fernando,
qui n'eixirà a recibir?
Ni qui n'hi donarà taula,
ni qui n'hi donarà conii?–.
I quan vengué don Fernando
no el ne va eixir a recibir,
ni li va parar la taula,
ni li va donar conii. 2
–I a on és na mia Arbola,
que no la veig per aquí?
–No em parlis de mi Arbola,
no et dic ni em facis dir:
m'ha tractat de puta veia
i a tu fii d'un capellà.
–Si això és veritat, ma mare,
ella me l'ha de pagar–.
Se tirà dalt del cavall
i a buscar-la se'n va anar.
Ses cunyades, quan lo veren,
l'eixiren a recebir.
–Mi Arbola té un hiju3
i un hiju per batiar.
–Si ella, abans de parir-lo,
el `gués pogut rebentar.
–No digues això en Fernando,
que li és4 mal informat.
–Mi Arbola, surt d'aquí;
mira, no em faces venir.
–Mi Arbola no eixirà
perquè es deixa de parir–.
Se posà sa capa blava
i es calçà i es va vestir,
de sa sang que ella brollava
i es cavall va revestir,
i en ser allà dins un boscatge
que feia por de mirar,
i en ser allà dins un boscatge
allí es varen aturar.
–Resa aquí dos parenostres,
que sus aquí et vui matar–.
Son fillet, nat d'aquella hora,
Déu vuigué que va parlar:
–No la mateu a ma mare,
que és sa que m'ha d'alletar.
–Parlau minyonet, parlau,
ara que poreu parlar.
–No puc parlar més, ma mare,
que Déu no m'ha dat més lloc.
–Passau un poc més avant,
trobareu un pastoret,
trobareu un pastoret
que us dirà la veritat.
–Pastoret, bon pastoret,
digues-nos la veritat.
Les campanes quan tocaven,
per quin sant han repicat?
–Per sa mare d'en Fernando
que amb un tron ha rebentat,
per mor d'un fals testimoni
que dalt sa nora ha posat–.
