Dies feia que n'Arbola
pregava a Déu i sa Mare:
-Si pogués anar a parir
dins ses cambres de mon pare!
-Ja pots anar-hi, si vols;
ves-te-n'hi ben descansada,
que quan venga es teu marit1
trobarà taula parada;
no li mancarà bon llit
ni res que li faci falta.-
Quan don Carlos arribà
per sa muier preguntava.
-No em parles més de n'Arbola
ni m'ho faces tornar a dir;
m'ha tractat de puta veia
i a tu de fii de botxí.
-Si això és veritat, ma mare,
no ho tornarà a repetir.-
Sense baixar del cavall
cap a cas sogre partí.
Les cunyades quan lo veren
l'anaren a recibir:
-L'enhorabona, don Carlos,
que n'Arbola ja ha parit
un minyonet lo més guapo,
talment sembla un serafí.
-Baixi tot d'una n'Arbola,
que enseguida hem de partir.-
N'Arbola que sent això,
prest es calçà i es vestí
i va prendre es minyonet
abrigat amb s'abrigai.
L'assegueren ses germanes
dalt ses anques des cavall
-No ploreu, germanes meues,
que Déu mos ajudarà.-
Arribaren a un boscatge
i allí es varen aturar.
-Encomana la teua ànima
que d'aquí no passaràs.-
Es minyonet, nat d'una hora,
volgué Déu que va parlar:
-Mon pare, no la mateu
per mor d'un fals testimoni;
més val donar gust a Déu
que ganància al dimoni.
