Cançoner de les Pitiüses

Passejant se’n va n’Arbola per una sala molt gran, pregant a Déu i sa mare i a tots los demés sants: –Si pogués anar a parir dins ses cambres de mi padri! –Ves-te’n, Arbola, a parir, ves-te-n’hi ben descansada, que quan ton1 marit vendrà trobarà taula parada i llit si vuigués dormir.— Quan don Bernardo2 vengué va preguntar de n’Arbola, que la busca i no la troba ni m’ha eixit a recibir. –No em parlis de mi Arbola, ni me faces tu mai a dir3. M’ha tractat de puta veia i a tu fii de pare botxí. –Si això és veritat, ma mare, vale4 quan Diós n’Arbola que me la té de pagar.— Sense baixar del5 cavall a cas sogre va pigar. Ses cunyades quan lo veren l’anaren a recibir, don Jesús i don Carlos. –N’Arbola ja ha parit. –N’Arbola en fos rebentada i es minyonet no en6 fos nat. Em direu que si estic loco o que estic tan enfadat. Jo no n’estic7 enfadat, que estic endimoniat. Que n’abaix d’aquí n’Arbola, que n’abaix d’aquí aviat que si m’ho fa tornar a dir la vida li llevaré.— N’Arbola ja va baixar i es va calçar i vestir, i va prendre es minyonet abrigat amb s’abrigai. De rebot8 se va tirar dalt ses anques des cavall i pigaren per avall dins un boscatge molt gran. N’hi va donar9 un santcristo, que es ‘via de confessar. –Com jo m’he de confessar, si tu no ets capellà? Com jo he de combregar, si tu no ets sacerdot?– I es minyonet nat d’una hora vuigué Déu que va parlar: –Assimateix, lo mi padri, no em mateu la meua mare, que ella no té culpa, no, per mor d’un fals testimoni. Més val donar gust a Déu que gananci an el dimoni.