Condi en Floris acansado no podia descansar.
Va trobar na Clarainia que venia de regar.
—Què és això, na Clarainia, tan acalorada va?—
Prengueren mano per mano se’n ‘naren a descansar
a s’ombra d’un llimo verde as costat d’un aranjar.
Condi en Floris estengué sa manta, Clarainia es davantal.
Va passar un caçador que no havia de passar.
—Caçador, bon caçador, [7] si tu sabesses callar,
cent onses d’or te daria, que jo a la cinta les port.
Per part de na Clarainia moltes més te’n pot donar.—
Caçador de la ventura no s’ho va voler escoltar.
—Jo me’n vaig an el bon rei, que tot li he de contar.
—Bon dia tenga el bon rei, no li val portar corona,
no li val portar corona ni espasa d’or en sa mà.—
—Si això és veritat, senyor, ella me l’ha de pagar.—
La posà dant un cavall [8] per més afrontosa anar.
Ella tirà ses sabates an es primer que trobà.
—Dones vildes i casades, veniu-me’n a acompanyar.
Unes coses com aquestes no es poden deixar passar.—
Es soldats ne feien guarda, no la deixaven passar.
—Soldats, apartau ses armes, soldats, deixau-me passar,
que s’endemà us mouré guerra per la vila i per la mar,
que a jo no em falten monedes ni soldats per peleiar;
si tengués un infant mascle [9] per ses viles heretar,
Conti en Floris Clarainia tot ho faria cremar.
