Condi, condi, Claranina
està dins l’horta reial,
i as costat d’un llimu verdu,
i a s’ombra d’un aranjal,
i allí reien i burlaven
i es tenien per ses mans.
Va passar un caçador
que no devia passar:
que lo que ara es ulls veuen
sa boca n’ha de parlar.
—Jo et daré mil unces d’or,
dins es meu cinto les port.
I aquí hi ha na Claranina,
demana mentre voldràs.—
Ai desditxat caçador
no s’ho va voler escoltar.
Se’n va anar an el palaci
allà a on el rei està.
Li va dir “Bon dia tenga,
prompte li dic per què venc.
No li cal portar corona
ni tampoc espasa d’or.
Li venc a dir que Claranina
està dins l’horta reial
i as costat d’un llimu verdu
i a s’ombra d’un aranjal.
I allí reien i burlaven
i es tenien per ses mans.—
Ai desditxat caçador,
quina força es fa parlar.
Vagi el caçador a les forques
i el condi també hi ‘nirà.
Va voler mandar ses claus
i a ningú les va fiar,
si no és a un nebot seu
que les hi va demanar.
Siga a casa mon nebot,
que de vós puga fiar.
Ja em poreu fiar, bon tiu,
no les deixaré mandar.
Quan va tenir ses claus seues
ja en tengué lo que volgué.
Va passar un pastoret
per davant de sa presó.
Vols anar-hi an el palaci
a on Claranina està, [2]
si vol sortir a la mirada,
veurà el món com ‘nirà,
que tenen el seu querido
molt mal pres i fort lligat,
i en té ses forques alçades
per demà dur-lo a penjar.
Claranina que això sent
es va calar a acomodar.
Es calà calceta verda,
vestida de tafetà,
també una mantellina,
sa primer que va encontrar.
Fei-me lloc, fadrines d’armes,
fei-me lloc que vull passar.
Paraula de rei no torna enrere
i aquesta hi té de tornar.
A poc a poc, Claranina,
no vulgueu tant exaltar,
que si me’n fas matar el condi
jo guerra vo’n vull posar.
Jo lo que em sobra és moneda
i força per peleiar,
i lo mellor que hi haurà,
que els deixeu casar.
---------
