Estau atents, germans meus,
que un romanço vui contar
d'una barqueta de moros
que as Pou d'es Lleó saltà.
De set cases que hi havia
sis ne varen espanyar:
deixaren Can Miquel Jaume,
que hi trobaren bestiar.
-Mos calarem a l'aguart,
que es pastoret pret vendrà.
Volgué Déu o la ventura,
dones he hi varen anar,
hei anaren dos doncelles
pastores des bestiar;
ells ne varen ser traïdors,
que les varen agafar.
Quan partiren per avall
sa petita s'esmaià,
i uns en sos altres ja dèien:
-Aquesta haurà de quedàr
Un més malvat va respondre,
aquesta raó gastà:
-Siga viva, siga morta
mo' la tenim que emportar
perquè si el rei ho sabia
mos podria castigar.
Se'n pigaren costa a costa
i a sa cova des Matar
trobaren un munt de guixes,
tots se'n varen carregar:
-Per llavò en ser a la barca
ja tendrem que apareiar.
I se les menjaven crues
com si fossin bestiar.
Quan varen ser mar endins
no es cansaven de plorar:
-Adiós, pares amats,
ja tendreu que sospirar.
Adiós terres amades,
que no us podrem oblidar.
Santa Eulàri' gloriosa,
vuigueu per naltros pregar;
si mos deixau tornar a Eivissa
ja us vendrem a vesitar.
A es cap de catorze mesos
a Evissa varen tornar
i arribaren a ca seua
que es calaven a dinar.
Son pare quan les va veure
es seu fet va ser plorar
-Veniu aquí, fies meues,
veniu en taula a dinar.
Sa més grossa s'hi va asseure,
sa petita va quedar:
-En taula jo no hi vendré
que no haja vist ma mare.
-Ma fia, no la veuràs
perquè és morta i enterrada.
Va sorteir llavò una dona,
darrera sa porta estava:
-Vine aquí fieta meua,
vine, que jo som ta mare.
-Tant temps ha que us coneixia,
no em 'vieu servit de mare;
de mare em podreu servir,
però mare mal-llevada.
Només que sabésseu dir-me
sa fossa a on l'enterraren,
'niria a besar es ossets
i viuria aconhortada.
