Cançoner de les Pitiüses

Germans meus estigueu atentos que un romanço vull cantar, d'una barqueta de moros que es Pou des Lleó saltà, i en portava setze perros i en terra los va tirar. Ses cases de sa marina, tot ho varen estrossar, si no és a can Miquel Jaume que hi trobaren bestiar. I es moros eren traïdors i s'hi varen amagar. Moro estigues a l'aguard, que es pastoret ja vendrà. Volgué Déu i la ventura que dones hi varen 'nar. Una s'enpigà a sa casa, s'altra amollà es bestiar. I es moros les agafaren, se les varen emportar. Sa petita dalt des coll i sa grossa per sa mà. Quan varen ser més avall, sa petita es va esmaiar. Miraren uns en es altres: –Aquesta l'hem de deixar. Un renegat que hi havia va dir: –Morta o siga viva (1), ella en barca té d'anar. Que si el rei moro ho sabia mos poria castigar. Quan varen ser més avall, en sa Cova des Matar, trobaren un terç de guixes, tots se'n varen carregar. –Ja hi tenim que en ser a sa barca, ja tenim què aparellar. Quan varen ser mar envant Santa Eulària es devisà i adiòs putxets alegres allí on solíem 'nar: adiós pares i mares consol per valtros no hi ha. Dos filletes que tenien, Déu sap qui les escatarà. Al vaire de sa marina gran gracies n'hi porem dar, mos ha servit de bon pare i no ens ha deixat renegar. Ell sempre ja mos ho deia –Si anem filles, si ara(?) 'nem. Que ell as cap d'un any o dos en terres nostres tornaren.