Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros as Pou des Lleó saltà. De set cases que hi ‘via, sis ne varen espanyar, sinó és ses d’en Miquel Jaume, que hi havia bestiar. -Estau atentos, germans, que es pastoret ja vendrà.- Vuigué Déu o la ventura, dones hi varen anar. A sa porta de sa casa la varen atropellar. Se les carregaren davall xella, cap a mar varen pigar. Quan varen ser per avant a sa Cova des Matar, trobaren un munt de blat: tots se’n varen carregar. Pensaren que en ser en barca ja tenien què fer pa. [3] Quan varen [ser] a la mar se’n giraren de deçà: -Adiós, terres d’Eivissa, a on solíem caminar. Adiós, esglési’ santa a on solíem anar. Adiós mon pare i ma mare i germans tots es que hi ha. Ara es moros mo’ n’enduen, no mo’n deixaran tornar.- Diguent aquestes paraules sa petita s’esmaià i es moros ja feien calcu[l]s si la tirarem en mar. -Aqueixa no farem, ell aqueixa deixarem estar, que si el rei moro ho sabia mo’n podria castigar.