Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros as Port des Torrent va entrar, i a sis cases que anaren ja les varen espanyar, en no ser can Toni Portes, que hi trobaren bestiar i es varen posar a fer guarda i es pastoret ja vendrà. I hi anaren dos donzelles, pastores de bestiar. Sa més petita va caure, va caure i es va esmaiar, i elles amb elles es deien: –Aquesta haurà de quedar–. Es més petit va respondre: –Aquesta no pot quedar, perquè si es nostros amos veuen, mos porien castigar–. Se la va tirar a s'esquena, per avant varen pigar. Sabeu per a on passaren? Per sa cova des Matar, que hi havia un munt de guixes. Les varen esbarrejar, que l'amo quan hi `niria no se'n pogués profitar. I sa mare les cridava de sa vora de la mar. –Ma mare, no mos crideu, no mos faceu turmentar, que es moros ja mos n'enduen i a Eivissa no tornarem–. I as cap de set anys i mig a Eivissa varen tornar. S'endemà era diumenge, a missa varen anar. Son pare quan les va veure: –Veniu aquí, fies meues, veniu, que us vui dar menjar. –Jo no vui menjar ni beure d'aquí que haja vist ma mare. –Ta mare no la veuràs, que ho és morta i enterrada, i allà on l'han enterrada va néixer un roseret blanc, amb la fuia talicada [sic] color de sa seua sang.