Cançoner de les Pitiüses

Estau atentos, germans, que un romanço vui contar d'una barqueta de moros que as Pou des Lleó saltà. Ses cases de na Marina totes varen espanyar¹ menos ses d'en Miquel Jaume, que n'hi havia bestiar. –Mos posarem a l'aguard, que es pastoret ja vendrà–. Volgué Déu o la ventura. dones hi varen anar. Una se'n va anar a sa cuina, s'altra a amollar es bestiar. Ells ne varen en² ser tremendos, que les varen agafar. Quan les tengueren per seues, per avall varen pigar. Quan varen ser per avall, a sa cova des Matar, trobaren un munt de guixes: tots se'n varen carregar. –Carreguem-mo'n, germans meus, per quan sirem en bon port, que tenguem què apareiar–. Quan varen ser per avall, sa petita es va esmaiar. li caigué una espardenya, no l'hi deixaren plegar, i deien uns amb sos altres: –Aqueixa l'hem de deixar–. Es més malvat va respondre: –Viva o morta hi ha d'anar, i si el rei moro ho sabia mos podria castigar–. En nom de Déu arribaren a sa vora de la mar. Es vestit que elles portaven, ells els ho feren deixar, per quan son pare hi ‘niria més tristor pogués passar. Les varen vestir de seda, per poder-les entregar, per quan el rei les voria, més content pogués estar. Quan varen ser més envant totes varen reclamar: –Adiós, pares i mares, i parents tots es que hi ha. Adiós mon pare meu, ja teniu que sospirar, que dos fies que teníeu han 'gut de la mar passar. Adiós ma mare meua, remei per vós no n'hi ha. As cap de catorze mesos a Eivissa varen tornar. De bon toc hi arribaren que es calaven a dinar. Sa petita va anar a taula, sa major no hi vuigué anar i si mon pare ja li deia: —Ma fia, vine a dinar. —Jo no vui venir a dinar: que no haja vist ma mare. —Ta mare no la veuràs que ja és morta i enterrada–. Son pare li respongué: —Ve-te-la aquí, a ta mare. —Mon pare, jo ho crec, això, però és mare mal-llevada.³ As fossar de Santa Eulària⁴ si sabés a on està, 'niria a besar es ossets per quedar més descansada. —Tu fe de bona fia, ella farà de bona mare. Sa petita ho va sentir, cau en terra desmaiada.⁵