Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros que es varen desembarcar totes ses cases que anaren totes les varen tombar sinó a can Miquel Jaume, que hi trobaren bestiar. Es posaren a l'aguarda,1 que es pastoret prest2 vendrà. Hi varen anar dos al·lotes, pastores de bestiar. Sa més grossa, quan els veu, en terra caigué esmaiada. Sa més petita, arriscada, sa munyidora els tirà. i els moros les prengueren i se les varen emportar. Quan varen ser mar envant es tornaren a girar: –Adiós, terra3d'Eivissa, i adiós tot lo que hi ha, que es moros que mo' n'enduen no mos deixaran tornar– Al cap de catorze mesos a Eivissa varen tornar. Son pare quan les va veure es seu fer va ser plorar. –Veniu aquí, fies meues, a sa taula a4 dinar. —Mon pare, no vui venir que no haiga5 vist ma mare.6 –Tu [sic] mare no la veuràs perquè és morta i enterrada. –Només que en ves un osset n'estaria7 aconhortada.– Sa madrasta [sic] va sortir, darrere sa porta estava: –Veniu aquí, fies meues, que ara m'heu de dir mare.8 –Mare us ho porem dir,9 però mare mal-llevada, que en feren una de sucre i encara ho fou 'marganta.10