N'Amelis està malalta,
n'Amelis fia del rei
la vesiten ducs i comtes
i tota la reial gent.
Quan se mare l'anà a veure
–Ma fia, quin mal haveu?
–Es mal que jo tenc mamaré
ja fa estona que el sabeu.
Aquell ou que em féreu beure
metzinada me haveu.
–No diguis ai tal, ma fia,
mirau que us condemnareu.
Confesau’s fieta meua
i després combregareu,
com estareu combregada
testament arreglareu.
–No vos agradarà gaire
es testament que faré;
set castell tenc jo dins s'illa,
tots set porten es nom meu.
En deix quatre a don Carlos,
don Carlos es germà meu
–I es altres tres, ma fia?
An a qui els dixereu?
–Han de ser per mes cambreres
perquè mels acomodeu.
–Sa cadena d'or, ma fia,
an a qui la dixareu?
–Sa cadena i sa diadema
es collar i es clauer,
com totes ses altres joies,
son per la Vergé el Roser.
A vós perquè sou ma mare
vos deix un des mantons meus
perquè quan aneu a missa
de mi vos ne recordeu.
Es tambor i ses castanyoles
perquè soneu i balleu
i en es riplà de s'escala
un ganxo perquè el pengeu.
–Ai fia, sa meua fia!
Tot aixó em deixareu?
i de ses robes brodades
fia meua, què en fareu?
Ses millors vui per mortaia
que adornaran es cos meu;
posau-me es vestit de perles
coixinera i vel d'argent
No fasseu ai tal, me fia
que tot sa tomba ho podreix.
–En ‘ver-ho podrit sa terra
llavò, mare, ja ho pendreu.
–Ai fia, sa meua fia,
això és lo que em dixareu?
–Ai mare, sa meua mare,
vos dixaré s'espòs meu.
Besau-lo i abraçau-lo
així com fa temps soleu.
Son pare s'ho escoltava
amb so ministre de Déu.
–Ai, ai sa meua fia,
Què és això que vós dieu?
–Ai pare com siré morta
en papers ho trobareu.
Diguent aqueixes paraules
se n'hi entrà es marit seu
i acostant-se an es llit
deia perdonau-me ma muller.
