Cançoner de les Pitiüses

Na Melits està malalta, na Melits, fia d'un rei. Cavallers la van a veure, cavallers i molta gent. Sa mare també se n'hi va. —Fia meva, quin mal tens? —Es mal que jo tenc, mu mare, vós mateixeta el sabeu. Deman un got d'aigo clara, metzinada me n'haveu. —No digueu això, ma fia, que vos hi condemnareu. Confessau i combregau i vós testament faceu. —Si jo confés i combreg, contenta no quedareu. Set palacios tenc a França, ma mare, tots set són meus. En vui dar tres a ses monges, Que m'encomanguen a Déu, i es altres dos a don Carlos, que és un cosí germà meu, i es altres dos en es pobres, pobres, per l'amor de Déu, i l'ànima i es cadeno a la Mare de Déu. —I es creuer i ses bones robes, fia meva, què les voleu? —I aquelles robes de seda les vui per cobrir el cos meu. En podrir ses robes de seda, també podrirà el cos meu. —I sent així, fia meua, a jo què em deixareu? —A vós no us deix res, mu mare, perquè no us ho mereixeu. Es tambor i ses castanyoles perquè us hi divertigueu, i en es riplà de s'escala un dogal perquè us pengeu.