Na Melis està malalta
na Melis, filla del Rei,
la vesiten ducs i comtes
i tota la real gent.
Quan la mare l'anà a veure:
-Ma filla, quin mal haveu?
-El mal que jo tenc, ma mare,
ja fa estona que el sabeu;
d'aquell ou que em féreu beure
metzinada me n'haveu.
-No digueu aital, ma filla,
mirau que us condemnareu;
confessau, la meua filla,
i després combregareu,
com estareu combregada
testament arreglareu.
-No vos agradarà gaire
el testament que faré.
Set castells tenc jo dins França,
tots set porten el nom meu;
en deix quatre per don Carlos,
don Carlos lo germà meu.
-I los altres tres, ma filla,
an a qui los deixareu?
-Han de ser per mes cambreres,
perquè les m'acomodeu.
-La cadena d'or, ma filla,
an a qui la deixareu?
-La cadena i la diadema,
lo collar i lo clauer,
com totes les altres joies,
són per la Mare de Deu.
A vóss, perquè sou ma mare,
vos deix un dels mantos meus
perquè quan aneu a missa
de mi vos ne recordeu.
-Ai filla, la meua filla,
Tot això me deixareu?
I de les robes brodades,
filla meua, què en fareu?
-Les millors vull per mortalla,
que adornaran lo cos meu;
posau-me el vestit de perles,
coixinera i vel d'argent.
-No faceu aital, ma filla
que tot la tomba ho podreix.
-En 'ver-ho podrit la terra
llevó, ma mare, ja ho pendreu
-Ai filla, la meua filla,
Això es lo que em deixareu?
-Ai mare, la meua mare,
vos deixaré l'espòs meu;
besau-lo i abraçau-lo
així com fa temps soleu...
Son pare s'ho escoltava,
amb un ministre de Déu:
-Ai filla, la meua filla,
què és això que vos dieu?
-Ai pare, com seré morta
en cartes ja ho trobareu.
Al dir aquestes paraules
se'n hi entrà el marit seu
i acostant-se an el llit deia:
-Perdonau-me, ma muller!
