Cançoner de les Pitiüses

N'Amelins1 està malalta, n'Amèlins fia d'un rei. Cavallers la van a veure, cavallers amb noble gent. Sa mare la va a veure calcigant or i argent. –Digue'm quin mal tens, ma fia. –Vós ma mare ja ho sabeu: un ou que em dàreu a beure, amb vereno me'l dareu. –No digueu un tal, ma fia, mirau que us condemnareu. Confessau i combregau, i vós testament faceu. –Ai, si jo testament faç, vós poc vo' n'alegrareu. Set palàcios tenc a França, que an això vós ja ho sabeu. En daré dos a mon pare, perquè ho és mon pare meu; en daré dos a ses monges, que m'encomanin a Déu; en daré dos an es pobres, pobrets, per amor de Déu; en daré un an en Carlos, que ho és cosí germà meu. L'ànima i es collaret per la Mare de Déu, sa joia i es creuer, per sant Vicent Ferrer. –Aquelles robes de seda, fia meua2, què les voleu? –Aquelles robes de seda seran per cobrir el cor meu, seran per cobrir el cor meu el dia que moriré. A vós no us deixaré res, perquè no us ho mereixeu: es tambor i ses castanyoles, perquè soneu i balleu, i en es riplà de s'escala un dogal perquè us pengeu.