Cançoner de les Pitiüses

N'Amèlits està malalta, n'Amèlits, fia d'un rei. Cavallers la van a veure, cavallers i noble gent. Sa mare també hi anava colcigant or i argent, i sempre li preguntava: –Ma fia, quin mal tu tens? –Es mal que jo tenc, ma mare, vós mateixeta ho sabeu: d'un ou que em dàreu a beure metzinada me n'haveu. –No digueu això, ma fia, mirau que us condemnareu; confessau i combregau, també testament faceu. –Si testament faç, ma mare, poca alegria en tendreu: set palàcios tenc dins França, vós mateixeta ho sabeu; en daré un a mon pare, perquè ho és mon pare meu; en daré un a ses monges, que me comanin a Déu; en daré un an es pobres, pobrets, per amor de Déu, i en daré un an en Carlos, que ho és cosí germà meu, i es collaret i sa meua ànima és per la mare de Déu, i sa joia i es creuers és per sant Vicent Ferrer. –I aqueixes robes de seda, bon Déu, per què les voleu? –Aqueixes robes de seda són per tapar-me el cos meu. –I què em deixareu, ma fia, en ser que vos morireu? –Es tambor i ses castanyoles perquè soneu i balleu i un vurgal[sic] dalt de s'escala que en pujar-hi us ofegueu..