Cançoner de les Pitiüses

N'Amèlins està malalta, n'Amèlins fia d'un rei. Cavallers la van a veure, cavaller i noble gent. I un dia hi va anar sa mare: –Fia meua, quin mal tens? –Es mal que tenc jo, ma mare, vós mateixa el ben sabeu, que em dàreu un ou a beure, metzinada m'hi deveu. –No digueu això, ma fia, mirau que us condemnareu. Confessau i combregau, que un bon testament faceu. –Tenc set palàcios1 a França, tots set són a compte meu: dos en deixaré a mon pare, mon pare que m'ha criat; dos en deixaré an en Carlos, an en Carlos, germà meu; dos en deixaré a ses monges, que m'encomanin a Déu. S' altre el deixaré an es pobres pobrets per l'amor de Déu. I a vós no us deixaré res, perquè no us ho mereixeu. –sa creu i es collaret, ma fia ane qui ho dareu? –sa creu i es collaret2 donc a la mare de Déu. –I tantes robes de seda, ma fia, què les fareu? –Si ses robes se podreixen també es podrirà el cor meu, i a vós no us deixaré res perquè soneu i balleu, i en es riplà de s'escala, un dogal que us hi ofegueu.–