Cançoner de les Pitiüses

La nyinya baixa de França ben calçada i ben vestida, que havia d'anar a Parissi, que pare i mare hi tenia. Es va quedar a descansar a s'ombra d'un tomaní, sa soqueta era de plata, sa ramereta d'or fi; i es girà dret a la terra, no va veure claror nenguna; i es girà cap a la mar, veu sa claror de sa lluna; i va veure un cavaller que venia cap ençà. –Cavaller, bon cavaller, si vols dur a terres mies? –Munta dalt les anques o munta dalt la silla. –Jo vui anar a les anques per la seua honra i mia.– I en varen passar set llegos sense paraula gastar, i es cap de ses set llegos la ninya se n'enrigassà. –Si te'n risses del cavall o te'n risses de la silla? –Jo no me'n ric del cavall perquè camina i fa via, ni tampoc de la silla perquè és polida i ben feta. Jo me'n ric del cavaller i amb₁ tanta covarderia, porta nyinyes per el món i en guarda cortesia. –Volta volta, mi caballo, ₂ que esperó m'hi ha caigut. –Volta volta, mi caballo, que ja m'has desconegut. –Si no em dius d'a on ets sus aixís deixa la vida. Es que s'unta de ma sang de jo queda esmortuïda. –Jo som fia de don Lladron, també de donya Maria–. Si a cas això és veritat, ellos dos germans serien. Es donaren un abraç amb grans plors i alegria de veure que eren germans i tan sols no es coneixien.