Cançoner de les Pitiüses

Passetjant se'n va la nina, ben calçada i ben vestida. Es va aturar a reposar a s'ombra d'un romaní. Sa soqueta era de plata, sa ramereta d'or fi; sa seua cabeiereta tot es romaní cobrí. Va passar un cavaller, a cavall amb un cavall. —A què fas aquí, l'infanta? A què fas aquí, l'alba mia? —Jo estic esperant aquí. que esperava companyia. —Si tu companyia esperes, jo et promet que te'n faria. Que hi vols anar dalt les anques o hi vols anar dalt la silla? —Dalt les anques vui anar, per l'honra seva i la mia.— Anaren setze llegos es dos junts de companyia, i as cap de ses setze llegos l'infanta se ne rissia. —De què te'n risses, l'infanta? Del cavall o de la silla? —Jo no me'n ric del cavall, perquè ha fet lo que poria, ni me ne ris de la silla, perquè és guapa i ben fornida. Que me ris del cavaller, va amb tanta covarderia: va amb les dames per el món gordant-los gran cortesia. —Per mor de guarda Dios, digues-me de qui ets fia. —Soi filla del rei Llebron, nebot de sa llebronia. —Volta, volta, cavall meu, que ara hem de mudar de guia. Per no dir-me tu qui ets, et vaig a llevar la vida.— I es va treure una espasa, que la volia matar. —Tatu, tatu t'espasidu, mira que no és queridu; mira que si tu amb mi et cales, es mal en tu es quedaria. —Per mor de guarda Dios, digues-me de qui ets fia. —Soi fia de don en Carlus, cunyada de don Garcia. —Si això és veritat, l'infanta, ets una germana mia.— I es donaren un abraç amb cuntentu i alegria. Se n'anaren a palàcio, que pare i mare hi tenia.