Passetjant se'n va la nina,
ben calçada i ben vestida.
Es va aturar a reposar
a s'ombra d'un romaní.
Sa soqueta era de plata,
sa ramereta d'or fi;
sa seua cabeiereta
tot es romaní cobrí.
Va passar un cavaller,
a cavall amb un cavall.
—A què fas aquí, l'infanta?
A què fas aquí, l'alba mia?
—Jo estic esperant aquí.
que esperava companyia.
—Si tu companyia esperes,
jo et promet que te'n faria.
Que hi vols anar dalt les anques
o hi vols anar dalt la silla?
—Dalt les anques vui anar,
per l'honra seva i la mia.—
Anaren setze llegos
es dos junts de companyia,
i as cap de ses setze llegos
l'infanta se ne rissia.
—De què te'n risses, l'infanta?
Del cavall o de la silla?
—Sí que en quiero, infanta.
Sí que en quiero, alma mia.—
I va baixar del cavall
i la prengué per la cinta.
—A on vols anar, infanta,
dalt les anques o a la silla?
—Dalt les anques, Caballero,
per la teua honra i la mia.—
I caminaren set llegos
i tan sols res no es decien.
Quan entraren per les vuit,
l'infanta ja se'n ressia.
—De què te'n risses, infanta?
Què te'n risses, alma mia?
Que te'n risses del cavallu
o te'n risses de la silla?
—No me'n rissu del cavallu,
ni me'n rissu de la silla,
perquè n'està ben guarnida.
Me'n rissu del cavalleru,
amb tanta covarderia;
passetja dames pel món
i els ne guarda cortesia.
—Volta, volta, mi cavallu,
que una espasa m'ha caïda.
—Tatu, tatu, cavalleru,
tardu t'has reconocidu,
que ja soi en casa mia.—
I acabat li preguntà
ella de qui era fia.
—Soi fia del rei leprós,
del mal de la leprossia,
que aquell que en mi tocarà
aquell propi mal tendria.—
I l'hi tornà a preguntar,
diguent que la mataria:
—Som fia del conde Floris,
germana de don Lodrigus.
—Si això és veritat, infanta,
los dos germanus seríem.—
Ell se varen abraçar,
amb tristor i amb alegria
de veure que eren germans
i tan sols no es coneixien.
