De França parteix la Infanta
ben calçada i ben vestida.
Es va aturar a reposar
recolzada en un romaní:
sa soqueta era de plata,
sa ramereta d'or fi;
la seua cabeiereta
lo romaninet cobrí
. . . . . . . . . . . . . . . . .
Gira els uis devés lo cel,
per veure si s'enfosquia;
gira els uis devés la mar
per veure quin temps corria;
gira els uis devés la terra
per veure si algú venia;
no veu més que un cavaller
cavalcant cavall amb silla.
-Què és això, la mi senyora,
en hora tan enfosquida?
-Cavaller, bon cavaller,
jo esperava companyia.
-Si voleu venir, senyora,
mon gust el fer-vo'n seria.
Digueu on voleu anar,
dalt les anques o a la silla?
-Aniré damunt les anques,
per l'honra seua i la mia.-
Varen passar setze llegües
i res més no va dir-se.
Quan les haveren passades
la donzella va somriure.
-De què se'n riu la senyora?
De què reis, senyora mia?
Vos enreis del cavall
o vos n'enreis de la silla,
perquè el cavall no va bé
o la silla és mal guarnida?
-No me'n ric del cavall
ni me'n ric de la silla.
Me n'enric del cavaller,
tant és sa covarderia!
Dur les senyores pel món
i guardàr'ls-hi cortesia!
-Orça, orça, mon cavall,
que una espasa se m'oblida.
-Tato, tato, cavaller,
no fésseu tal villania,
que si l'espasa és de plata,
primer d'or la cobriria.
-Senyora, jo vos deman
que em digueu de qui sou fia.
-Jo som fia d'un llebrot,
llebrot de la llebrosia.
-Vos deman per Déu, senyora,
que em digueu de qui sou fia;
si prompte no us declarau,
vaig a llevar-vos la vida.
-Jo som fia de don Carles
i de donya Anna-Maria;
i per entendre-ho millor.
neboda de don Garcia.
-Si aquesta veritat fos,
germans naltros dos seriem!
-Es varen donar un abraç
amb contento i alegria,
que entraren es dos germans
allí junts de companyia.
