Cançoner de les Pitiüses

La muier , ben calçada i vestida que havia d'anar a Malessi, que pare i mare hi tenia, i quan va esser més avall es va trobar-se aflegida i es va posar-se a seure a s'ombra d'un tomaní, sa soqueta era de plata, sa ramereta d'or fi. Se girà càp a lo cel, no va veure cap estrella, més que a la tramuntana, que un estel d'or hi havia, i girà cap a la mar i va veure un cavaller que cap a ella venia. —Cavaller, bon cavaller, si tu noves dus, jo bones noves pendria. —Què fas aquí, ma ninya? Què fas, ànima mia? —Jo lo que busc, companyia. —Si tu companyia vols, jo companyia et faria. Ara m'has de dir, ma ninya, dalt aquè vols anar, dalt l'anca del caballo o dalt l'illa? —Per honra teua i meua aniré dalt l'anca del Caballero.— Quan varen 'ver passat cinquantes [llengües, la muier se n'enrissé. —De què te n'enrius, ma ninya? Te n'enrisses del caballo o te n'enrisses de l'illa? —Ni me n'enric del caballo, perquè ha fet lo que poria, ni me n'enrisc de l'illa, perquè és blanca i molt polida. Me n'enric del Caballero, amb tanta covarduria, passetja dalt es palmons, porta tanta cortesia. Pato, pato, Caballero, a tu t'han raconagudo. És passat a casa mia i tu no l'has conagudo. —Mi ninya, tu ara de qui ets fia? —Jo som fia de don Carlos, cosí germà de n'Ussia. —Si això és veritat, ma ninya, es dos seríem germans.— Es donaren un abraç amb tanta gran alegria de veure que eren germans, ells tots sols no es coneixien.