Perduda, 'viem perduda
sa carta de navegar
nou mesos que anam per aigua
sense mai terra trobar.
Mos ho Jugarem a busques
sa sort an a qui caurà.
Sa sort, per ser-ho més mala,
an es patró va tocar.
Ja desenvainam s'espasa
pes nostro pilot matar,
ell desenvaina sa seua
per es seu cos defensar.
–Mariners, qui és de valtros
que dalt s'abre pujarà?
Li daré dos-centes lliures
i una nau per navegar
I una fia que tenc bella
per esposa l'hi vui dar.
I va respondre es més jove
–Jo, patró, jo hi vui muntar.
Quan va ser a mitjan abre,
mariner es cala a cantar.
–Marineret perquè cantes
i no has 'cabat de pujar?
–D'aquí just veig cel i aigua
i ses ones de la mar.
Quan arribà dalt de s'abre
un micó va observar.
–Si la vista no m'enganya
jo veig terra blanquetjar,
també veig dos colometes
i dos gavines volar,
també dos torres molt altes
a sa vora de la mar;
es putxos de s'esperança,
segur mos podrem salvar.
També veig una gran dama
que a Déu mos va encomanar
que sa barca de son pare
a bon port pugui arribar.
Mentres deia eixes paraules
marineret cau dins mar
i el dimoni que el vetlava
tot d'una el va 'nar a temptar.
–Mariner, què és lo que em dones
i jo et trauré de la mar?
–Jo et donaré un vaixell
d'or í argent carregat.
–Què he de fer jo es teu vaixell
d'or i argent carregat?
Lo que vui és sa teua ànima
al punt que et moriràs.
–Sa meua ànima és de Déu
i es meu cos és de la mar,
però mon cor vui que siga
pel Santcristo del Convent
I pes camí que has vengut
ja te'n podràs entornar.
Quan una ona molt grossa
dalt es barco el va deixar.
