Es diumenge, a sol ixent,
partírem de Barbaria.
Déu mos do bon salvament,
avui en aquest sant dia.
Demanau el bon ponent
per fer nostra santa guia.
Preguem la Verge Maria,
cristians, devotament.
Es dimarts, puis 'ver dinat,
la fortuna mos comanda,
que veig la nau amainar,
es timó dat a la banda.
Mestre Joan, tan valent,
amb tanta de rivoltura,
taia l'arbre a la cintura,
abre sec en el correu.
Preguem la Verge Maria,
cristians, devotament.
Mitjanit fonc arribada,
es pilot surt a mirar:
—Aixecau, soldados mios,
la nau no sé devisar.—
Es va sentir un gran crit.
Ai, la Sagrada Maria!
Tornada.
Quan s'alba declarà es dia,
es pilot surt a mirar.
—Si la vista no m'enganya,
terra veig esblanquetjar.
Una palometa blanca
i dos colomets volar.
Serà la Mare de Déu,
que per naltros ve a pregar,
i naltros preguem per ella,
que a bon port nos deix entrar.
Es crit que anit a sa banda
des ponent
era nostra companyia,
que es negava cruelment.
Tornada.
Set anys ha que anam per aigo,
sense mai terres trobar.
Hem acabat ses viandes
que portàvem per menjar,
i ja hem perdut ses cartes
que dúiem de navegar.
Vàrem 'ver de treure sorts
per veure quin han de matar.
Volgué Déu, per la ventura,
que en el patronet tocà.
Varen treure les armes
per al patronet matar,
i ell també tragué les seves
per la vida defensar.
—Qui serà el un de tants
que dalt l'arbre pujarà?
Jo li donaré una fia
i la nau per navegar,
si no està maridada
des que jo me'n vaig anar.—
Es més petit va respondre:
—Patró meu, jo hi vui pujar.
En ser que seré dalt l'arbre,
Déu m'ajut a davallar
Tornada.
