Cançoner de les Pitiüses

Partírem de Barbaria un dilluns de sol ixent, tots jóvens de fantasia, passaven de mil i cent. . . . . . . Havien perdut ses cartes, ses cartes de navegar. Set anys ha que anam per aigo sense terres mai trobar. Sus així ja sortejàrem a qual 'vien de matar. Déu va voler i la mala sort que an es patró va tocar. –Qual serà de nosaltres¹ que dalt l'arbre pujarà? Jo li donaré ma fia i una nau per navegar.– Es més petit va respondre: –Patró meu, jo hi vui pujar. Si la vista no m'enganya, veig terres a blanquejar i una palomiua blanca per vora el cel a volar. Deu ser la mare de Déu que per naltros ve a pregar, i naltros preguem per ella, que a bon port mos deix entrar. . . . . . . .