Cançoner de les Pitiüses

Sortírem de Barbaria amb so vent en es llevant i amb aqueixa rivoltura arbre sec `nirem corrent. Set anys fa que anam per s'aigo sense terres encontrar i 'cabàrem ses viandes, no teníem què menjar, varen `ver de fer busques es que es `vien de menjar; per sort o Déu voler-ho an es patró va tocar tots tragueren ses armes que el volien matar, i ell va treure sa seua i es va porer defensar. –Quin serà d'aquestos altros que dalt l'arbre vol pujar? Jo li daré ma fia i la nau per navegar–. I el més petit que hi havia: –Patró meu, jo hi vui pujar–. Com va ser mitjan l'arbre, mariner es calà a plorar. –Per què plores, mariner? per què plores ara ja? –Si la vista no m'enganya, terres veig a blanquejar, una palometa blanca, dos colomets a volar, que ja roden una torre, la roden, tornen a rodar. I allò és la mare de Déu que per naltros ve a pregar, i naltros preguem per ella, que ella mos defensarà, que ella ho és defensora des trebais que hem de passar–. Diguent aquestes paraules mariner caigué a la mar i el dianye temptador ja el volia temptar. Li tiraren guardavides i es va poder defensar, i en es moll de Cartagena allí varen desembarcar.