Es dilluns es sol ixent partírem de Barbaria
amb so vent tan llarg i fresc i sos aires de Turquia
per fer una bona guia tothom estava content.
Creguem la Verge Maria, cristians, devotament.
Es dimarts en `ver dinat sa fortuna1 ens carregà,
donat es timó a la banda, més no porem navegar.
Mestre Joan que és tan llest i amb tanta desimvoltura
tai l'arbre per la cintura i arbre sec a la corrent.
Creguem la Verge Maria, cristians, devotament.
Mitja nit fonc arribada. Surt es pilot a mirar
i llums tants ne veu d'encesos a navegar per la mar
i aquells de veus que es sentien anit d'en part des ponent
eren nostres companyies que es negaven cruelment.
Creguem la Verge Maria, cristians, devotament.
Set anys anàvem per aigo sense mai terres trobar,
i entre tres varen fer busques qual és es que hem de matar
i Déu vuigué per sa sort que an es patró va tocar.
Tots prenguérem sa nostra arma per anar-lo a matar
i ell també prengué la seua per la vida rescatar.
Quines dos raons més tristes que sus allí va gastar:
–Es que em rescata la vida jo li vui ma fia dar
i llavò perquè la guardi i les naus per navegar.–
I es capità va respondre: –Qui dalt l'arbre vol pujar?–
I es més petit va respondre: –Bon patró, jo hi vui pujar.–
I en `ribar a ser as peu de l'arbre: –Déu m'ajut a davallar.
Si la vista no m'enganya, veig terres a blanquejar,
una colomina blanca i dos colomets a volar.
Deu ser la mare de Déu que per naltros ve a pregar,
i naltros preguem per ella, que ella ja ens ajudarà.–
Llavò as cap d'una hora i mitja dins es port vàrem estar,
dins es port vàrem estar tots tres en gran salvament.
Passaven de mil i cent, tots jóvens de fantasia
i arribàrem a Turquia tres pressones amb turment.
Creguem la Verge Maria, cristians, devotament.
