La por adopta la forma negra d'una garra, la forma de l'obsessió, de l'amenaça, de l'Estat, de les normes injustes, de la bogeria, el temor íntim i quotidià d'haver d'agafar un vol. La por reclama submissió, però no es preocupa de la congruència. Deu ser que hi ha tantes pors com persones. I, al cap i a la fi, un diria que totes els pors són la mateixa.

La vida, el temps, la mort planten també els seus estendards. D’entre els versos més quotidians munta sovint un gran vent, potser millor una flama, la dimensió dels moments exaltats, d’una majestat que no deixa de semblar senzilla.

Si la cultura és la personalitat d’un poble, la llengua i la literatura que s’hi expressa són, sense cap dubte, la seua pròpia veu. (“Introducció”, IEE)