La veu dispersa

Josep Marí té una individualitat ben marcada, origen d’una obra molt seva i, per tant, amb unes característiques que unifiquen de cap a cap l’aparent dispersió. La veu és pròpia. Les successives inflexions eren senyal de riquesa. I avui totes aquestes mostres d’una autenticitat exemplar s’apleguen finalment en un llibre. […].
La vida, el temps, la mort planten també els seus estendards. D’entre els versos més quotidians munta sovint un gran vent, potser millor una flama, la dimensió dels moments exaltats, d’una majestat que no deixa de semblar senzilla. (“Pròleg”, M. Villangómez Llobet)