El rei ne fa fer de crides,1
en fa fer i en fa desfer.
Diu que hem d'anar a peleiar
es més noble passatger.
Equè farà, don Joan,
que la muier jove té?
L'encarregarà a sa mare,
que ella se'n cuidarà bé.
Li digué: —Vós sou ma mare,
jo us encarrec ma muier.
No me li faceu fer feina
que amb trebai l'haixga de fer,
que ella ve de gent honrada
i us aprecia també.
No me li faceu fer feina
sinó brodar i cusir.
No me li faceu dur aigo
amb so poal mitjancer,
que en duga amb so poal de plata,
que per ella vaig fer fer.
Diu: –Ves i no tengues ansi,
que jo me'n ben cuidaré,
que li faré xocolata
i es matí la hi donaré.
I ell se'n va descansat
pensant: -Se'n cuidarà bé.
I as cap de ses set setmanes
porquerola la va fer.
I as cap de set anys que hi havia,
que don Joan va tornar,
se'n va anar allí on na porquerola2
vestit de gran cavaller,
i d'is tant [sic] temps qui havia
que ella ja no el conegué,
i ell no es va donar a conèixer
i en sa seua muier
–Bones tardes, porquerola.
–Bones tardes, cavaller.
–Ara em diràs, porquerola,
de qui és tant de porquer?
–De don Joan del Vilatge,
Déu lo torn prest, si convé,
Sa vida que he de passar,
com ell me'n defensaria!
–Ara em diràs, porquerola,
quina feina tens de fer?
–Set fusades cada dia,
tres feixos de llenya fer,
i portar tota s'altra aigo
i gordar tant de porquer.
–Ara em diràs, porquerola,
i equè et donen per comer?
–Un tros de pa d'ordi cada dia;
ai si jo prou ne tengués!
La prengué dalt es cavall,
al vilatge3 i se l'endugué.
I quan va ser a sa ciutat,
prop de ca seua també,
ja li va dir: –Abaixa,
no fos que trobàs què dir.
I ell se va endavantir,
va ser a ca seua primer.
–Bones tardes, hostalera.
–Bones tardes, cavaller.
–No donaria posada
i a un noble passatger?
–Jo li donaré posada
i el demés que haixga mester.
–Ara em diràs, hostalera,
jo anit de què soparé?
–De pollastres i gallines
soparà el bon cavaller.
–I em diràs: la porquerola
també, de què soparà?
–D'un enciam de cames-roges,
que jo les hi tremparé.
–De pollastres i gallines,
que jo les hi pagaré.
Ara em diràs, hostalera,
i anit a on dormiré?
–No dormiràs amb ma fia,
que no t'ho comportaré.
Dormiràs amb na porquerola,
que ella és bona de ginyer.
–I ella, que va sentir això,
llavò també respongué:
–Fa set anys que estic sense home,
i anit també hi estiré.
–L'agafà per un braç
i as quarto se l'endugué,
i ella de plors i de Ilantos
sa casa es descobrigué,
reclamant don Joan del Vilatge,
Déu el torn prest si convé.
–Sa vida que jo he de passar,
com ell me'n defensaria!
I ell que va veure això: [...]
–Si vesses el teu marit,
amb equè el coneixeries?
–No el coneixeria en sa cara,
perquè ell color no hi tenia,
però en es costat esquerre
un senyalet hi tenia.
I es descordà es jupetí,
i es departà sa levita.
I ella que va veure això: [...]
que ell ho era el seu espòs
però que no el coneixia.
Es varen dar un abraç
com a marit i muier.
–Ara aniràs diguent
lo que jo et preguntaré:
A on tens aquell vestit de seda
que quan me casí et vaig fer?
–Pregunta-ho a ta mare,
per ses fies el prengué.
–A on tens es poal de plata
que quan me casí et vaig fer?
–Pregunta-ho a ta mare,
per ses fies el prengué.
el sendemà de matí
tan prompte com s'aixecà,
se'n va anar a cridar na porquerola.....
–Hala, aixeca't porquerola,
que es porcs ja van pes carrer.
I don Joan del Vilatge
llavò també respongué:
–Que hi vagin ses vostres fies,
que jo jec amb ma muier.
Que si no fósseu ma mare
de vós faria un cremer,
i ventaria ses cendres
dalt es puig més alt que sé.
