El Rei n' ha fetes fer crides,
(Ai viva l'amor!
que crides n'ha fetes fer,
que viva, viva,
que an els cavallers més nobles
a la guerra els ha mester,
que viva la flor
del taronger.)
-Jo que tenc la muller jove
An a qui la deixaré?
La deixaré a ca ma mare
que me la guardarà bé.
-Ma mare, la mia mare,
jo vos entreg ma muller;
no li faceu fer cap feina
sinó cosir i broider;
si davalla a cercar aigo
dau-li el poal més lleuger,
aquell poalet de plata,
que per ella he fet fer.
-Ves-te'n, mon fill, a la guerra
com pertoca a cavaller;
ves-te'n, ves-te'n descansat,
que molt be la et gordaré.
Al cap de les set setmanes
porquerola la va fer...
I del cap de los set anys
veu venir un cavaller.
-Déu vos guard, la porquerola.
-Déu mantenga al cavaller.
-No em diríeu, porquerola,
de qui se és aquest terrer?
-De don Joan del Vilatge,
Déu lo duga si convé.
-Voldríeu dir, porquerola,
de qui n'és aquest porquer?
-De don Joan del Vilatge,
jo som la seua muller.
-Voleu-me dir, porquerola,
què vos donen per manger?
-Un bocinet de pa d'ordi,
no tant com n'he de mester.
-Voleu-me dir, porquerola,
de quin aigo vós beveu?
-Als coconets d'aigo tèrbola
vaig a beure cont tenc set.
-Voleu-me dir, porquerola,
quina feina vos fan fer?
-Set fusades tenc de tasca
i un feix de llenya que fer.
-Aspiau les set fusades,
jo el feix de llenya us faré
i a les anques del cavall
a la casa el vos duré.
Amb la punta de l'espasa
el feix de llenya li feu.
-Voleu-me dir, porquerola
quin hostal hi ha avinent?
-A casa la mia sogra
trobareu tot lo mester.
Quan foren prop del vilatge,
-Donau-me el feix, cavaller,
que per res del mon voldria
que rallàs de mi la gent.
-Déu vos guard, bona hostalera.
-Déu mantenga al cavaller.
-No em dirieu, hostalera,
quin sopar anit trobaré?
-Tenc capons i tenc gallines,
que és sopar de cavallers.
-No em dirieu, hostalera,
anit amb qui soparé?
-Soparà amb la meua filla,
aquesta honra li ha de fer.
-Voleu-me dir, hostalera,
anit amb a qui jauré?
-No jaurà amb la meua filla,
que la en guardaré molt be;
pot jeure amb la porquerola,
no sé si la hi ginyaré...
Porquerola, porquerola,
vols dormir amb el cavaller?
-Si don Joan vos sentia
vos ne gordaríeu bé.
Set anys ha que no tenc home,
anit tampoc ne tendré;
jauré al replà de l' escala
com la cuça i el ca llebrer,
esperant que el marit venga
qui em volia tant de bé.
L'agafa per la mà blanca
i a la cambra la dugué.
-Ja que no m'has conegut
ara jo em descobriré:
Catalina, Catalina,
tu n'ets la meua muller!
La porquerola en sos braços
tan alegre romangué
que no es pot dir l'alegria,
l'alegria que tengué,
ni l'abraç que se donaren
com a marit i muller.
-Treu-te el vestit de porquera,
que jo no el veja mai més;
On són les robes bones
que tu tenies primer?
-Vostra mare les m'ha preses,
vostra germana les té.
-On tens, Catalineta,
la cinta d'or que et vaig fer?
-Demanau-la a vostra mare
que per sa filla la té...
-Ala, aixeca't, porquerola,
que els porcs ja van pel carrer;
aixeca't, dona vellaca,
que dorms amb un foraster.
-Que s'aixec la vostra filla,
que jo jag amb ma muller;
si no fosseu mare mia
(Ay viva l'amor!
de vós faria un cendrer
que viva, viva,
i la cendra ventaria
en el puig més alt que sé.
que viva la flor
del taronger.)
