Un matí de sol ixent partiren de Barbaria.
Hi havia dos mil i cents, tots hòmens de fantasia,
i un se va girar endarrere; va dir "adiós madre mia".
Va dir "adiós madre mia, jo us encarreg sa muier.
No li maneu altra feina més que cosir i broder,
ni poar amb so poal gran, ni menos amb so mitger,
més que amb so poal de plata, que jo per ella el vai fer."
As cap de ses set setmanes porquerola ja va ser.
As cap de set anys i mig, que don Joan va torner,
va preguntar: –Porquerola, que és lo que tens per fer?
–Set fusades cada dia i un feix de llenya també.
–Idò tu fe ses fusades; jo es feix de llenya et faré.
Dalt ses anques del cavallo jo a casa seua el portaré
i abans de ser a s'estació es feix de llenya deixé
perquè llavò es de s'estació no trobessen què raller.
I llavò va tenir ansi: –Jo anit de què soparé?
–Panet d'ordi cada dia i no es que li vendria bé.
Enciam de cames roges jo te les ben tremparé.
–Anit menjarà gallina perquè jo l'hi pagaré.
Llavò va tenir ansi: –Jo anit amb qui dormiré?
–Dormiràs amb porquerola, que ho és de molt bon ginyer.–
Porquerola va respondre i aqueixa raó digué:
–Set anys fa que no he dormit amb home1 i anit tampoc hi jauré
Dalt es riplà de s'escala jo amb ella em declararé:
–Si tu vesses ton marittu ambe què el coneixeries?
–Que estampat en lo seu pit un senyal noble hi tenia.–
I es descordà sa camia i es senyal li mostragué,
i es varen dar un abraç com a marit i muier.
El sendemà de matí sa mare ja els va crider:
–Vaja, vaja, porquerola, que es porcs ja van pes carrer,
que això ja no és tenir gana de dormir amb so cavaller.–
Don Joan des Milatge pacienci no tengué;
tragué es cap per sa finestra i aquesta raó digué:
–An es porcs anau-hi vós, que jo dorm amb sa muier.
Que si no fósseu ma mare de vós faria un cendrer
i ventaria sa cendra dalt es puig més alt que sé.
